Quan l’associacionisme reinventa la protecció ambiental

Si ens demanen que pensem en alguna imatge del medi natural, ens vindran al cap llocs idíl·lics(boscos esponerosos, cales verges, camins coberts de fulles, salts d’aigua, etc) que ens evoquen tot tipus de bons sentiments: tranquil·litat, pau, gaudi. Si tot seguit preguntem qui vetlla per aquests espais, no dubtarem a dir que l’administració gestiona una xarxa d’espais protegits i, per tant, se’n responsabilitza. Conclusió que és plenament certa, … fins a un límit.Què s’ha de protegir? Tot el territori? I si hi ha una alta diversitat d’hàbitats d’alt valor ecològic i naturalístic com a Catalunya? què s’ha de fer?

Hi ha molts indrets de gran bellesa, amb un alt valor natural, que no voldríem que es malmetessin, que, per raons molt diverses, no disposen de cap tipus de protecció formal. Aquests espais, de propietat particular, es poden malmetre o degradar per moltes raons, des d’interessos dels propietaris fins a una gestió inadequada.

D’aquesta situació en neix una iniciativa importada del món anglosaxó i que gaudeix d’un bon recorregut a casa nostra: la custòdia del territori. La protecció de la natura també pot sorgir d’acords entre particulars. La custòdia del territori es materialitza en acords entre associacions (o altres organitzacions de la societat civil) i els propietaris i que a casa nostra s’apleguen a la Xarxa de Custòdia del Territori.

Amb aquests acords, que majoritàriament són iniciativa d’entitats que vetllen per la protecció ambiental, els propietaris es comprometen a preservar els valors naturals i paisatgístics. Per altra banda, les associacions aporten coneixement per a una bona gestió i es fan càrrec de les actuacions que siguin necessàries per a una bona actuació. Ben bé, els que els anglesos en diuen un «win-win», tots hi guanyem. Tot i que realment és un «win-win-win»; perquè, sovint, aquests espais s’habiliten perquè la societat, en general, també en pugui gaudir.

Publicat a xarxanet.org

Un mirall que ens reflecteix

La meva organització va bé? Com percebo que la meva organització funciona? Quines referències faig servir per valorar-ho? (i no em refereixo a un reguitzell d’indicadors ben alineats). Des de l’entitat, podem donar un bon servei i veure que hi ha coses que grinyolen. La relació entre la Junta i el cos tècnic es desincronitza, els treballadors no fan “el que haurien de fer”, els usuaris diuen “sí, però…”. A vegades ho plasmem de formes molt diverses i diem: “ No parlem el mateix llenguatge”, “no ens estem entenent”, “no anem alhora”, etc.

A totes les organitzacions hi ha diferents maneres d’entendre-les. De fet, n’hi ha tantes com persones; tot i que no s’expliciti, cadascú té la seva pròpia visió. Tots els membres entenem o interpretem la missió de l’organització d’una manera personal i específica. Això ens porta a que cadascú tenim una idea de com hauria de ser l’organització, què hauria de fer, com hauria de prioritzar. No és tant si la tasca es fa bé o malament, si no, què ha de fer.

Ara, la crisi econòmica genera tensions i aflora dilemes soterrats. Mentre l’organització rutlla, no cal preocupar-se excessivament i tots som més condescendents amb aquelles qüestions que grinyolen o no s’acaben d’ajustar. En el moment que apareixen els conflictes, tots ens aferrem a la pròpia concepció de l’organització i, justament, quan cal prendre decisions més transcendents, sembla que estiguem més allunyats. Tots volem ajudar l’organització i ho fem des de la nostra visió personal de l’organització, per tant, emergeixen propostes diverses, fins i tot, contradictòries i es produeixen col·lisions. Això, en bona mesura, incrementa la tensió i genera més crispació.

Com abordem aquestes discrepàncies? Cadascú veu l’organització des de la seva concepció, i com sé quina visió de l’organització tenen els membres de l’entitat? És difícil fer una diagnosi acurada des de dins de l’organització, la pròpia visió i els filtres que ens posem ens entelen la imatge global i, per això, és bo escoltar persones externes. En aquests casos, tendim a cridar als que “ens coneixen” o a experts, però no deixen de ser massa propers, i hi ha un perill significatiu: es fa difícil posar el dit a la nafra quan ets massa proper. També podem comptar amb ajuts de persones i organitzacions preparats amb tècniques que permeten aflorar les visions, les maneres d’entendre una organització, tot i que, no estem habituats a fer-les servir. Exposar la nostra situació, sovint davant de desconeguts, amb dinàmiques específiques, ens permet saber com se’ns veu, és com posar-nos davant del mirall: ens hi podem veure, tot i que potser no ens hi reconeixem. Tenim el valor de veure’ns en allò que no ens agrada de nosaltres?

Tot el que en treiem, no ho hem de prendre com una veritat absoluta, ni com un atac a l’organització, sinó com el que és: un punt de vista i una informació que podem tenir en consideració. A vegades, apareixen qüestions que sabem i no hem acabat d’encarar, però també sorgeixen visions, que tot i ser més o menys agradables, tenen un gran valor per introduir transformacions reals i en profunditat a la nostra entitat.

Prendre temps i sortir de la immediatesa permet que emergeixin propostes que el dia a dia no ens deixa veure, portes que tenim davant i no veiem, oportunitats inimaginades, però cal ser valents!

Publicat a xarxanet.org

Rio +20: El millor acord possible?

La Conferència de Rio+20 (Rio de Janeiro, 20-22 de juny) va acabar el dimarts 19 quan el plenari, amb tots els representants dels estats, va acceptar el document presentat pel Govern de Brasil. Des d’aquell moment, es va establir un mantra repetit per governs i institucions internacionals: “aquest és el millor acord possible”. El document va esdevenir intocable i no es va tornar a obrir; hauria estat la capsa de Pandora. Si els que havien de negociar no estaven disposats a fer-ho, aleshores era impossible. I els darrers tres dies? O millor, i els 3 dies de la Conferència oficial? Res, o gairebé res: els discursos oficials (una lletania soporífera que perpetua un sistema obsolet), un tènue treball sobre les vies d’implementació de l’acord i molta tranquil·litat.

Normalment, els darrers dies d’una conferència d’aquestes característiques són d’alta intensitat, governades per l’estrés i prenent hores al dia. Rio+20 ha transcorregut amb una tranquil·litat absolutament inusual i irreconeixible en el sistema de les Nacions Unides.

Ja hi haurà temps de fer una anàlisi aprofundida, però podem fer un primer balanç. Qui hi guanya amb aquest acord? El guanyador clar és Brasil que als ulls dels altres països es consolida com un país de primera línia amb un alt nivell diplomàtic. Els agraïments i felicitacions a Brasil no han parat i, en el fons, ha tret les castanyes del foc davant d’una situació bloquejada que molts no sabien com afrontar. La resta dels governs també dormen tranquils.

Hi guanyen les Nacions Unides, com a mínim, per dues raons: no recullen un altre fracàs i guanyen temps per resituar-se (ara falta que l’aprofitin, perquè tenen molta feina). I hi guanyen les institucions internacionals que tenen un mandat, feble, però més clar.

Però, qui hi perd? el diari Le Monde titulava un article: “Guanya Brasil, perd el planeta” i, segurament, és força il·lustratiu. Tots els grups observadors han criticat durament el text, des de les ONG, que l’han titllat d’absolutament insuficient, i els científics, que se senten ignorats, fins a les empreses, que demanen un marc més clar per poder-s’hi implicar, volen (i així ho diuen) més legislació, més regulació. Tot i que una part (petita) de la societat civil diu que el text té un potencial important si se sap implementar.

És ben cert, com es comenta aquí a Rio, que la Declaració de Rio del 1992 tampoc establia objectius concrets i quantificats, però han passat 20 anys i hauríem d’haver millorat els processos de governança (el gran repte pendent). Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, tot i que incomplerts, han mostrat capacitat de pressionar els governs dels estats. Com deia la Directora Executiva del PNUD: ”el que mesurem és el que fem”, és a dir, avancem en la mesura que sabem on anem.

Mirant endavant, haurem de treure tot el profit d’aquest acord (que en té molt) i no deixar de treballar per incloure moltes de les demandes relatives a la implementació de noves polítiques i nous programes.

 

Sergi Rovira, delegat d’Unescocat a Rio +20

Cap a Rio+20. Què aporta una nova conferència internacional sobre desenvolupament sostenible?

El desembre del 2009, l’Assemblea General de les Nacions Unides va convocar una Conferència Mundial sobre Desenvolupament Sostenible que se celebrarà el juny del 2012 a Rio de Janeiro. Al cap de 20 anys de la històrica Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament (la Cimera de la Terra) i després de 10 anys de la conferència de Johannesburg, Nacions Unides torna a convidar a la comunitat internacional a fer passes fermes per establir una relació duradora amb l’entorn que ens acull.

Si bé al principi, la conferència proposava fer una anàlisi dels resultats dels darrers 20 anys; en la primera reunió preparatòria ja va prendre un caire molt més focalitzat en el futur, treballant els dos grans reptes que ha d’afrontar la sostenibilitat: la integració de l’economia i la governança global dels reptes ambientals de la humanitat.

D’aquestes dues qüestions troncals encara estan per concretar:

– L’economia verda és un concepte nou, que ha calgut definir i emmarcar i fa referència a un model de desenvolupament just, equitatiu i ambientalment sostenible. El document que va elaborar el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) és el que ha servit de referència en el debat, però s’han publicat molt altres informes, especialment informes sectorials.

– La reforma del marc institucional internacional per al desenvolupament sostenible s’ha parlat molt més perquè fa temps que es coneixen les limitacions del propi PNUMA i s’han explorat, repetidament, les alternatives possibles. Tot indica que hi haurà una nova institució responsable del desenvolupament sostenible, però encara resta per concretar quina proposta s’establirà. Tant pot ser una nova agència de medi ambient, un consell dins de les Nacions Unides, com el Consell Econòmic i Social, o el mateix PNUMA amb un nou mandat reforçat.

Poc a poc, aquesta conferència va agafant empenta. Al setembre del 2011, la conferència de les ONG amb relacions amb Nacions Unides (DPI-NGO) va fer un bon document de propostes. A la tardor hi va haver un procés obert de propostes per al primer esborrany, que es va publicar al gener del 2012. El procés ha crescut i a nivell internacional ha agafat força. La documentació es pot trobar a la pàgina web de la Conferència (www.uncsd2012.org) on es pot trobar una gran quantitat de recursos, informes i documentació. Tot apunta que aquesta conferència serà una fita important.

Paral•lelament, el mateix Secretari General de les Nacions Unides, sr. Ban Ki-Moon, va crear un Panel d’Alt Nivell sobre Sostenibilitat Global. A aquest se li va demanar un informe que ha d’ajudar en tot el treball de preparació de la conferència. A més, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, s’ha implicat plenament en la conferència de Rio+20 i ha publicat el seu 5è Global Environment Outlook (GEO-5) Keeping Track: Our changing environment que fa una revisió de les tendències ambientals dels darrers 20 anys.

Moltes institucions, governs i organitzacions s’hi han implicat a fons. També, moltes institucions internacionals i diferents estats han anat fent reunions, conferències i informes que han enriquit el procés. L’economia verda ha pres un lloc central en la indústria, l’agricultura, la gestió dels boscos i dels ecosistemes en general, la gestió de residus, les ciutats, etc. Tots aquests sectors miren d’alinear les seves polítiques amb un nou objectiu.

Algunes organitzacions han estat seguint tot el procés de negociacions. És, especialment, destacable la tasca del International Institute on Sustainable Development (IISD) que, en el seu paper de notari, ha fet un exhaustiu seguiment de totes les reunions (com fa, normalment, de totes les reunions de Nacions Unides relacionades amb qüestions ambientals); així com el Stakeholder Forum que ha fet un intens treball al voltant de les propostes de reforma del marc institucional internacional. Les propostes sobre l’economia verda han estat liderades, sobretot, per la Green Economy Coalition.

Actualment la quantitat d’iniciatives al voltant de la Conferència de Rio+20 és ingent i navegant per l’espai virtual podem trobar tot tipus de propostes i documents. En aquest sentit, és molt remarcable l’organització de la Cimera dels Pobles, una cimera paral•lela que, a l’estil del Fòrum Social Mundial, vol donar a conèixer i coordinar alternatives desenvolupades des de les comunitats de base.

A aquestes alçades, moltes organitzacions s’hi ha abocat i s’hi està treballant molt. El resultat de Rio+20 és força impredictible. Ningú es capaç d’apuntar què en sortirà. Segur que el resultat no serà del gust de tothom i cal veure si permet canviar el rumb de les polítiques de desenvolupament econòmic del món.

Els reptes globals (pobresa, canvi climàtic, exhauriment de recursos, etc.) els hem d’afrontar des d’una esfera global i aquesta conferència aporta la visió global necessària. La creació d’una ciutadania global per fer front a aquests reptes globals es veu reflectida en la quantitat de documents, pàgines web, conferències, seminaris i un llarg etcètera. Ara falta que hi hagi un decisió ferma per assumir els reptes que el món ha d’afrontar i portar a terme les polítiques necessàries.

Publicat a sostenible.cat

L’ambició energètica de Catalunya

L’energia és imprescindible per al funcionament de les nostres societats desenvolupades, però alhora s’està consumint amb desmesura i ineficientment. Al món, l’energia és un bé escàs, i l’ús desaforat d’aquesta genera un futur inestable. En aquest context global, Catalunya és molt sensible a les variacions econòmiques (del preu dels combustibles) i les conseqüències sobre la seguretat (per a garantir-ne l’abastament), perquè és molt dependent de les importacions de fonts energètiques (n’importem més d’un 95%).

Davant les incerteses, les previsions en el camp energètic són qüestions estratègiques de primer ordre. El Govern del nostre país acaba de presentar un nou Pla de l’energia i canvi climàtic a Catalunya (per al període 2012-2020). En aquest pla es treballa en un escenari que podríem qualificar d’amable, el que tots desitjaríem, en el qual fem una transició tranquil·la cap a un model que integri en més mesura les energies renovables i abandonem progressivament les fonts energètiques més contaminants. Malauradament vivim unes contradiccions molt punyents. Vegem-les.

– Per una banda, és important que hi hagi un compromís per a complir els acords europeus (l’anomenat paquet energia i clima), i cal complir-los, però hem d’entendre que aquest objectius són uns mínims que no ens alliberen de la forta dependència de les importacions. Per això, tot i fer molts esforços i assolir els objectius, a mesura que pugin els preus, ens podem trobar en una situació econòmica crítica per haver de pagar els combustibles molt cars.

– Per una altra banda, les inversions per a assolir els objectius del paquet energètic són molt importants (9.000 milions d’euros en el període 2012-2015) i el moment econòmic no hi ajuda gens. La seguretat energètica ens obliga a invertir uns capitals que no tenim. A més, en un escenari en què Catalunya té una sagnia fiscal entre un 8% i un 10%, és molt i molt difícil (per no dir impossible) poder fer les inversions necessàries per a la transició energètica.

Per a fer una bona previsió, Catalunya ha de mirar més enllà, i un exemple d’això és Dinamarca. Aquest país té unes dimensions semblants a Catalunya, amb 5,5 milions d’habitants (per 7,5 a Catalunya) i 43.000 km2 (per 32.000) i un PIB per càpita de 36.000 € dels danesos (per 27.000 € nosaltres). Bé, doncs, Dinamarca s’ha proposat abastir tota la demanda amb energies renovables el 2050 i ha preparat un full de ruta, flexible i adaptable, amb un horitzó concret.

Hem d’assumir que l’energia no és una qüestió merament ambiental o fins i tot econòmica, sinó una qüestió de sobirania. Per això, tot i saber que hi ha dificultats molt significatives en la transició energètica (tant tècniques com econòmiques), com a mínim necessitem un horitzó ambiciós i compromès.

Rio+20 a l’Eureka de COMRàdio

El dissabte vam tenir ocasió de parlar una estona llarga (encara que se’ns fa fer curta) sobre la Conferència de Desenvolupament Sostenible (anomenada Rio+20). Aquí pots trobar el podcast

El tram pendent del Tram

La connexió pendent de les dues xarxes de tramvia de Barcelona és un tema recurrent i, com a mínim, ja l’hem posposat dues vegades (quan es van construir i durant la ja mítica consulta de la reforma de la Diagonal). Podem donar voltes i voltes i en tornarem a parlar el que calgui, però les dues xarxes s’han d’acabar unint. En treurem molt mes profit i no crec que ningú ho dubti. La gran qüestió és com es fa, per on ha de passar la connexió.

 

Sense cap dubte crec que per la Diagonal. Per dues raons: primer, perquè la Diagonal és la via natural, la directa i, segon, perquè la Diagonal demana a crits una reforma, una racionalització, una ordenació, com ho vulgueu dir, i les dues coses s’han d’integrar (el tramvia i la reforma). Una avinguda principal de la ciutat amb cotxes passant per diversos llocs (centrals i laterals), les bicicletes i les persones barrejades, un carril bus que va de tort (mireu-vos la inclinació dels autobusos), vaja, és un desgavell que acumula molt pedaços posats uns sobre els altres.

 

Una reforma de la Diagonal vol dir moltes coses. Cal endreçar i hi ha d’haver espai per a vianants, bicicletes, transport públic i transport privat clar i ben delimitat. També li hem de treure pressió. Hi ha d’haver menys cotxes i el transport públic ha de ser molt més ordenat (ara són un munt de línies passant pel mateix lloc). A més, hem de mirar quins usos li volem donar. Sí, sí, ja sé que és debat llarg i extens, però crec que l’hem fet vàries vegades i ara toca actuar.

 

Una qüestió diferent és si hem de posar un tramvia a l’eixample i jo crec que sí. Podem posar una línia que passi la ciutat de punta a punta per Mallorca i torni per València, treiem les línies de bus que hi passen i tots hi guanyem. Més silenciós, més net, conducció més suau. Això és una altra qüestió i, com que hi ha els estalvis que hi ha, primer una cosa i després l’altra i jo crec que primer és la Diagonal.

 

Ara hem de prendre decisions i executar-les. I no crec en consultes populars per qüestions tan específiques, perquè tots votem en funció dels interessos molt particulars (i ja em perdonareu, però es tergiversa d’una forma lamentable) i algú ha de decidir amb visió global. Amb visió de l’avinguda, de la ciutat i de totes les implicacions que té per les connexions de la ciutat amb les ciutats del voltant, etc. Ep, jo no dic que no es parli i s’escolti la gent, crec que és primordial, però la decisió és política. Sempre hi haurà algú que no hi estarà d’acord i es farà sentir, però cal prendre decisions i són polítiques.

L’aigua és un dret i una responsabilitat

Malgrat que l’aigua és la font de la vida, encara hi ha uns 800 milions de persones que no tenen accés a aigua potable. Tot i que la xifra varia segons les fonts, és molta gent; significa, com a mínim, dues vegades la població d’Europa. El més paradoxal és que això passi en un planeta que en diem el planeta blau, perquè la major part està cobert d’aigua. D’aigua, n’hi ha i molta.

A nosaltres, persones que vivim en un món ric això ens pot sonar molt llunyà, fins i tot, surrealista; nosaltres obrim l’aixeta i raja sense parar. Senzillament, no ens fem la idea del que significa no tenir-ne, haver de caminar, cada dia, quilòmetres per omplir una gerra o una garrafa. Sortosament, d’entre tots els objectius del Mil·lenni que es van establir l’any 2000 l’accés a l’aigua potable serà un dels pocs que segurament s’assolirà el 2015. A l’informe de l’any 2010 i de l’any 2011 es pot veure que moltes regions ja han aconseguit l’objectiu i altres estan encaminades.

La part complex és que la població del món no para de créixer i el consum d’aigua tampoc. Per assolir l’objectiu estem exhaurint les reserves d’aigua potable arreu del món, és a dir, estem posposant la solució. El repte persisteix.

Fa pocs dies es va celebrar el 6è Fòrum Mundial de l’Aigua, a Marsella, i s’hi va signar una declaració on es troben recollir els reptes i les polítiques a emprendre. Documents com aquest en tenim molts i molt ben escrits. Ara cal canviar i cal una nova manera d’usar l’aigua. Segurament hi hagut malentesos, perquè sovint es parla del dret a l’aigua i sembla que en puguem gaudir sense límits. El dret a l’aigua fa referència a aquelles persones que no hi tenen accés, ni per cobrir els mínims vitals. Els habitants del planeta que tenim aigua l’hem de fer servir d’una forma molt més curosa i no cal anar gaire lluny per veure que això és factible. Barcelona és la ciutat del món desenvolupat amb un consum per habitant més baix, per tant, es pot viure molt bé consumint poca aigua.

Ara hem de dir ben alt que l’aigua és, sobretot, una gran responsabilitat.

Publicat al blog d’educació d’Intervida

El canvi climàtic esquerda, una mica més, les Nacions Unides

El canvi climàtic, segurament, és el paradigma dels reptes globals que ha d’afrontar la humanitat els propers anys i les properes dècades. M’explico. Per al canvi climàtic, les fronteres administratives són inexistents i les polítiques estatals, sense coordinació internacional, perden el sentit. Alhora, tots contribuïm al canvi climàtic amb les nostres emissions (en mesures molt diferents), però individualment no hi podem fer front. Només el podem aturar si tots (o una gran majoria) ens posem d’acord i apliquem les mesures que permeten aturar-lo.

Davant dels efectes que el canvi climàtic tindrà a l’atmosfera, els resultats de la darrera Conferència anual de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Durban (Sud-àfrica) provoquen perplexitat. L’acord de Durban diu que els estats s’han posat d’acord en què han d’arribar a un acord i, si no fos per les conseqüències negatives que tindrà per a milions de persones, seria francament còmic. A més, això no caldrà fer-ho ara, perquè es preveu que el nou marc legal s’ha d’enllestir per al 2015 i que entri en funcionament el 2020. No només no afrontem els reptes actuals, sinó que s’ha pres la decisió de posposar-los una dècada.

L’acord de Durban (se’n diu Plataforma de Durban) no seria massa dolent si fos realment creïble, però no deixa de ser una reiteració de la història. El 2007, a Bali, es va negociar un full de ruta (més concret que l’actual) per elaborar un nou mecanisme legal internacional que havia de subsitituir l’actual Protocol de Kyoto. Aquest acord s’havia d’aprovar el 2009 a Copenhaguen. El resultat d’aquella conferència, com és sabut, va ser desastrós.

Les negociacions sobre el canvi climàtic (com moltes d’altres de l’àmbit internacional) són francament complicades. No només pels múltiples interessos que s’hi mouen, sinó també per les diferents cultures polítiques que s’hi congreguen. Les negociacions comporten una intensa agenda de treball i moltes hores de feina. Tot i això, la magnitud de l’esforç no és una limitació. Avui ningú dubta que cal un acord global i mesures que garanteixin la implementació, però no hi ha líders internacionals disposats a assumir els compromisos que comporten per als seus estats.

Més enllà de la necessitat d’assolir un acord per transformar profundament els nostres sistemes productius i de consum, les negociacions sobre el canvi climàtic tenen un valor afegit perquè redibuixen el joc clàssic d’interessos i equilibris internacionals. Les prioritats en les negociacions climàtiques depenen de la urgència interna de cada estat i això trenca la dinàmica tradicional d’aliances. Deixa de ser una confrontació de rics contra pobres o una política de blocs. Aquestes polaritzacions s’esquincen i sorgeixen noves afinitats. Els petits estats del Pacífic s’allunyen dels interessos de la Xina i l’Índia (els seus aliats tradicionals sota el paraigües del G-77 i parlen amb veu pròpia o s’alien amb la Unió Europea. Per això, les negociacions del canvi climàtic s’han reconegut com les més multilaterals del sistema de les Nacions Unides i són un valor per elles mateixes dins del sistema.

El trencament de l’espai més multilateral, probablement, del context internacional i la seva banalització (posposant 10 anys els acords) fa mal a tot el sistema de les Nacions Unides. Si es deslegitimen els espais multilaterals, els acords s’acaben adoptant en espais menys representatius de la pluralitat del món, menys transparents i menys accessibles.

Si parlem dels reptes globals podem pensar en la pobresa, la fam, l’accés a l’aigua potable i un llarg etcètera, però el canvi climàtic seguirà sent una icona dels efectes indesitjats de la globalització i ens ho recorda periòdicament. El canvi climàtic, de forma tossuda i obstinada, va trucant a la porta de casa nostra a cada estació en forma de sequera o huracà. A més, deixar passar el temps i l’obcecació per negar-lo només juga en contra nostra. En canvi, podem entendre que el canvi climàtic és una oportunitat per rellançar les Nacions Unides com el marc més multilateral on ha de néixer un nou acord i una nova governança del món.

Publicat al bloc d’Unescocat

Del voluntariat d’empresa a les empreses voluntàries?

Després del Congrés Europeu de Voluntariat de fa unes setmanes (i abans, òbviament), s’ha escrit àmpliament al voltant del concepte de voluntariat, els marcs emergents, les noves formes de voluntariat i un seguit de qüestions relacionades (al bloc de xarxanet.org, també). D’aquestes, em sembla remarcable l’ascens d’una nova categoria de voluntariat: el voluntariat d’empresa. El voluntariat d’empresa fa referència a aquelles activitats que organitza una empresa, generalment amb una altra organització, perquè els seus treballadors/es, voluntàriament, duguin a terme una acció socialment profitosa.

Em sembla destacable la implicació social de les empreses i dels seus treballadors. Cadascú segur que té els seus motius. L’empresa pot dir que fa una aportació social més enllà de la seva pròpia activitat, internament fa una activitat per trencar la rutina diària, genera cohesió de grup i els treballadors/es es poden sentir més propers als valors de l’empresa. Per als treballadors/es pot ser un espai diferent on senten que fan una aportació a la societat de forma desinteressada, potser és una activitat novedosa i fer de voluntari té un valor personal gens despreciable. Em sembla molt interessant que sorgeixin aquestes iniciatives però, avui per avui, em semblen un annex, un afegit, un a més a més. No en podríem fer una qüestió central?

La pregunta m’obliga a revisar una mena de dogma inqüestionable: la missió de les empreses és guanyar diners. Bé, en podríem fer tot un debat, però no hi entraré. Però em pregunto, només han de guanyar diners? Quants diners? Quins beneficis han de tenir? Les empreses han de guanyar molts i molts diners? On està escrit? Col·lectivament, en sortim beneficiats de que les empreses guanyin molts diners? Tony Judt ens explica amb multitud d’exemples que com més equitativa és una societat, és més justa. Si unes empreses, poques, guanyen molts diners, globalment, la majoria hi perdem.

Donem per suposat que les empreses només pensen a guanyar tants diners com sigui possible immerses en una mena de cursa cega; però no, necessitem que les empreses no siguin entitats ferotges que àvidament busquin beneficis econòmics. Podem fer empreses que, sense perdre diners (potser en guanyen menys), tinguin un fort component social. Amb l’atur creixent i situacions socials francament desesperades, tots hem d’aportar tot el que ens sigui possible.

Hem de fer un pas més i treballar perquè les empreses assumeixin el benestar col·lectiu com a part del seu mandat i dediquin recursos (econòmics, humans, tecnològics, etc.) a la millora social. I que a final d’any es preguntin, aquest any hem guanyat diners? I alhora diguin, hem assolit els nostres objectius socials? I ambdues qüestions, tinguin, com a mínim, el mateix pes. Les empreses han de tenir objectius socials (crear llocs de treball, tot i que no siguin imprescindibles, mantenir serveis socials, etc.) encara que guanyin menys diners.

Si entenem que aquesta aportació la fan com a part troncal del seus objectius, i com que això no ho regularem per llei, en podem dir empreses voluntàries. O potser ara en podem dir empreses voluntàries, però en el futur, senzillament, n’hauriem de dir empreses.

Publicat a Xarxanet.org