L’aigua és un dret i una responsabilitat

Image

Malgrat que l’aigua és la font de la vida, encara hi ha uns 800 milions de persones que no tenen accés a aigua potable. Tot i que la xifra varia segons les fonts, és molta gent; significa, com a mínim, dues vegades la població d’Europa. El més paradoxal és que això passi en un planeta que en diem el planeta blau, perquè la major part està cobert d’aigua. D’aigua, n’hi ha i molta.

A nosaltres, persones que vivim en un món ric això ens pot sonar molt llunyà, fins i tot, surrealista; nosaltres obrim l’aixeta i raja sense parar. Senzillament, no ens fem la idea del que significa no tenir-ne, haver de caminar, cada dia, quilòmetres per omplir una gerra o una garrafa. Sortosament, d’entre tots els objectius del Mil·lenni que es van establir l’any 2000 l’accés a l’aigua potable serà un dels pocs que segurament s’assolirà el 2015. A l’informe de l’any 2010 i de l’any 2011 es pot veure que moltes regions ja han aconseguit l’objectiu i altres estan encaminades.

La part complex és que la població del món no para de créixer i el consum d’aigua tampoc. Per assolir l’objectiu estem exhaurint les reserves d’aigua potable arreu del món, és a dir, estem posposant la solució. El repte persisteix.

Fa pocs dies es va celebrar el 6è Fòrum Mundial de l’Aigua, a Marsella, i s’hi va signar una declaració on es troben recollir els reptes i les polítiques a emprendre. Documents com aquest en tenim molts i molt ben escrits. Ara cal canviar i cal una nova manera d’usar l’aigua. Segurament hi hagut malentesos, perquè sovint es parla del dret a l’aigua i sembla que en puguem gaudir sense límits. El dret a l’aigua fa referència a aquelles persones que no hi tenen accés, ni per cobrir els mínims vitals. Els habitants del planeta que tenim aigua l’hem de fer servir d’una forma molt més curosa i no cal anar gaire lluny per veure que això és factible. Barcelona és la ciutat del món desenvolupat amb un consum per habitant més baix, per tant, es pot viure molt bé consumint poca aigua.

Ara hem de dir ben alt que l’aigua és, sobretot, una gran responsabilitat.

Publicat al blog d’educació d’Intervida

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El canvi climàtic esquerda, una mica més, les Nacions Unides

El canvi climàtic, segurament, és el paradigma dels reptes globals que ha d’afrontar la humanitat els propers anys i les properes dècades. M’explico. Per al canvi climàtic, les fronteres administratives són inexistents i les polítiques estatals, sense coordinació internacional, perden el sentit. Alhora, tots contribuïm al canvi climàtic amb les nostres emissions (en mesures molt diferents), però individualment no hi podem fer front. Només el podem aturar si tots (o una gran majoria) ens posem d’acord i apliquem les mesures que permeten aturar-lo.

Davant dels efectes que el canvi climàtic tindrà a l’atmosfera, els resultats de la darrera Conferència anual de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Durban (Sud-àfrica) provoquen perplexitat. L’acord de Durban diu que els estats s’han posat d’acord en què han d’arribar a un acord i, si no fos per les conseqüències negatives que tindrà per a milions de persones, seria francament còmic. A més, això no caldrà fer-ho ara, perquè es preveu que el nou marc legal s’ha d’enllestir per al 2015 i que entri en funcionament el 2020. No només no afrontem els reptes actuals, sinó que s’ha pres la decisió de posposar-los una dècada.

L’acord de Durban (se’n diu Plataforma de Durban) no seria massa dolent si fos realment creïble, però no deixa de ser una reiteració de la història. El 2007, a Bali, es va negociar un full de ruta (més concret que l’actual) per elaborar un nou mecanisme legal internacional que havia de subsitituir l’actual Protocol de Kyoto. Aquest acord s’havia d’aprovar el 2009 a Copenhaguen. El resultat d’aquella conferència, com és sabut, va ser desastrós.

Les negociacions sobre el canvi climàtic (com moltes d’altres de l’àmbit internacional) són francament complicades. No només pels múltiples interessos que s’hi mouen, sinó també per les diferents cultures polítiques que s’hi congreguen. Les negociacions comporten una intensa agenda de treball i moltes hores de feina. Tot i això, la magnitud de l’esforç no és una limitació. Avui ningú dubta que cal un acord global i mesures que garanteixin la implementació, però no hi ha líders internacionals disposats a assumir els compromisos que comporten per als seus estats.

Més enllà de la necessitat d’assolir un acord per transformar profundament els nostres sistemes productius i de consum, les negociacions sobre el canvi climàtic tenen un valor afegit perquè redibuixen el joc clàssic d’interessos i equilibris internacionals. Les prioritats en les negociacions climàtiques depenen de la urgència interna de cada estat i això trenca la dinàmica tradicional d’aliances. Deixa de ser una confrontació de rics contra pobres o una política de blocs. Aquestes polaritzacions s’esquincen i sorgeixen noves afinitats. Els petits estats del Pacífic s’allunyen dels interessos de la Xina i l’Índia (els seus aliats tradicionals sota el paraigües del G-77 i parlen amb veu pròpia o s’alien amb la Unió Europea. Per això, les negociacions del canvi climàtic s’han reconegut com les més multilaterals del sistema de les Nacions Unides i són un valor per elles mateixes dins del sistema.

El trencament de l’espai més multilateral, probablement, del context internacional i la seva banalització (posposant 10 anys els acords) fa mal a tot el sistema de les Nacions Unides. Si es deslegitimen els espais multilaterals, els acords s’acaben adoptant en espais menys representatius de la pluralitat del món, menys transparents i menys accessibles.

Si parlem dels reptes globals podem pensar en la pobresa, la fam, l’accés a l’aigua potable i un llarg etcètera, però el canvi climàtic seguirà sent una icona dels efectes indesitjats de la globalització i ens ho recorda periòdicament. El canvi climàtic, de forma tossuda i obstinada, va trucant a la porta de casa nostra a cada estació en forma de sequera o huracà. A més, deixar passar el temps i l’obcecació per negar-lo només juga en contra nostra. En canvi, podem entendre que el canvi climàtic és una oportunitat per rellançar les Nacions Unides com el marc més multilateral on ha de néixer un nou acord i una nova governança del món.

Publicat al bloc d’Unescocat

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Del voluntariat d’empresa a les empreses voluntàries?

Després del Congrés Europeu de Voluntariat de fa unes setmanes (i abans, òbviament), s’ha escrit àmpliament al voltant del concepte de voluntariat, els marcs emergents, les noves formes de voluntariat i un seguit de qüestions relacionades (al bloc de xarxanet.org, també). D’aquestes, em sembla remarcable l’ascens d’una nova categoria de voluntariat: el voluntariat d’empresa. El voluntariat d’empresa fa referència a aquelles activitats que organitza una empresa, generalment amb una altra organització, perquè els seus treballadors/es, voluntàriament, duguin a terme una acció socialment profitosa.

Em sembla destacable la implicació social de les empreses i dels seus treballadors. Cadascú segur que té els seus motius. L’empresa pot dir que fa una aportació social més enllà de la seva pròpia activitat, internament fa una activitat per trencar la rutina diària, genera cohesió de grup i els treballadors/es es poden sentir més propers als valors de l’empresa. Per als treballadors/es pot ser un espai diferent on senten que fan una aportació a la societat de forma desinteressada, potser és una activitat novedosa i fer de voluntari té un valor personal gens despreciable. Em sembla molt interessant que sorgeixin aquestes iniciatives però, avui per avui, em semblen un annex, un afegit, un a més a més. No en podríem fer una qüestió central?

La pregunta m’obliga a revisar una mena de dogma inqüestionable: la missió de les empreses és guanyar diners. Bé, en podríem fer tot un debat, però no hi entraré. Però em pregunto, només han de guanyar diners? Quants diners? Quins beneficis han de tenir? Les empreses han de guanyar molts i molts diners? On està escrit? Col·lectivament, en sortim beneficiats de que les empreses guanyin molts diners? Tony Judt ens explica amb multitud d’exemples que com més equitativa és una societat, és més justa. Si unes empreses, poques, guanyen molts diners, globalment, la majoria hi perdem.

Donem per suposat que les empreses només pensen a guanyar tants diners com sigui possible immerses en una mena de cursa cega; però no, necessitem que les empreses no siguin entitats ferotges que àvidament busquin beneficis econòmics. Podem fer empreses que, sense perdre diners (potser en guanyen menys), tinguin un fort component social. Amb l’atur creixent i situacions socials francament desesperades, tots hem d’aportar tot el que ens sigui possible.

Hem de fer un pas més i treballar perquè les empreses assumeixin el benestar col·lectiu com a part del seu mandat i dediquin recursos (econòmics, humans, tecnològics, etc.) a la millora social. I que a final d’any es preguntin, aquest any hem guanyat diners? I alhora diguin, hem assolit els nostres objectius socials? I ambdues qüestions, tinguin, com a mínim, el mateix pes. Les empreses han de tenir objectius socials (crear llocs de treball, tot i que no siguin imprescindibles, mantenir serveis socials, etc.) encara que guanyin menys diners.

Si entenem que aquesta aportació la fan com a part troncal del seus objectius, i com que això no ho regularem per llei, en podem dir empreses voluntàries. O potser ara en podem dir empreses voluntàries, però en el futur, senzillament, n’hauriem de dir empreses.

Publicat a Xarxanet.org

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

(TSR = PAR) Territoris i persones socialment i ambientalment responsables

Els models que han imperat al món les darreres dues dècades han quedat fortament en entredit amb la crisi. No només el sistema econòmic i financer amb les polítiques liberals que coneixem bé, sinó també un model de societat que s’ha estès arreu del món on prima l’individualisme, la competició i el narcisisme basats en el consum desaforat. No diré que aquest model hagi arribat a la seva fi –prou que m’agradaria veure-ho– però, en bona mesura, s’haurà de revisar.

Malauradament encara perdura el campi qui pugui, el jo miro de sortir-me’n encara que l’altre caigui pel camí, però també hi ha mirades noves, persones que veuen que el sistema no funciona. La crisi té aquestes coses. Per dir-ho d’una altra manera, la crisi ha deixat i deixa cada dia moltes persones fora. I fora vol dir sense feina, amb família per alimentar i deutes i la sensació de caure al buit sense tenir on agafar-se, ni xarxa que t’entomi (la sensació de buit és terrible). Sortosament, la crisi ha fet sortir forces d’on abans no hi eren, ningú vol deixar d’ajudar a un familiar o un amic i mira de donar-li un cop de mà. Però alhora genera una por immensa: “I si em toca a mi? I si caic jo?”. Si ens fem aquestes preguntes, ja estem mirant el món diferent. No estem disposats a deixar caure al del nostre costat, són persones amb nom i cognoms que coneixem bé.

Aquesta conjuntura ens porta a ser mesurats, a consumir amb cautela, a mirar el futur i ens diuen que això és dolent per al sistema. Aleshores descobrim que el sistema no és bo per a nosaltres, per a les persones.

Per això, ens cal un altre sistema i hem de construir xarxes sòlides per bastir-lo. No xarxes efímeres que aturen el cop, sinó espais que construeixen el futur. Espais per construir el model de societat que volem: inclusiva, on qui cau fora pot ser acollit, diversa i responsable, que té cura dels recursos que fa servir i vetlla per no malmetre l’entorn. Això són els territoris socialment responsables.

La crisi és greu i profunda i, malgrat que hem canviat una mica els nostres patrons de consum, no afrontem els reptes ambientals que tenim davant en la seva globalitat. No podem sortir de la crisi proposant que augmentem el consum. El nostre planeta és limitat i hem de canviar el model. Els TSR han de ser espais que tendeixin a l’equilibri ambiental reduint dràsticament els consums d’energia i produint-ne amb fonts renovables, que tinguin baixos consums de materials (consumint molt mesuradament) i el residu arribi a ser zero.

Els territoris socialment responsables són llocs amb una intencionalitat clara i concreta: construir una societat que posi primer les persones i també l’entorn que les acull.

Publicat a xarxanet.org

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

S’acaba l’àrea verda?

L’Ajuntament de Barcelona s’està plantejant la supressió de l’àrea verda de Barcelona per als veïns (sense multes). Més enllà de la notícia, que no deixa de ser una de tantes que rebem cada dia, em sorprèn perquè no sé veure-hi els beneficis col•lectius. Bé, els obvis, sí: els veïns no pagaran, atenció, 1 euro per setmana. Però jo, potser ingènuament, espero que el govern de la ciutat desenvolupi polítiques amb una visió de ciutat i governi per a tots.

Em sorgeixen alguns dubtes:

– Si l’Ajuntament deixa d’ingressar 600.000€ (això diu el diari) no sembla que perdi una quantitat desaforada del pressupost però, en el context de greu crisi econòmica, no entenc perquè cal renunciar-hi.

– L’aparcament al carrer no deixa de ser un ús privat de la via pública. De la mateixa manera que els bars paguen per tenir una terrassa, em sembla bé que els propietaris dels cotxes paguin per fer servir un tros de carrer.

– També cal entendre que aquest pagament és qüestió quasi simbòlica. Un cost d’1 € a la setmana (52€ a l’any) és mínim (no arriba ni a un cafè). Un cotxe és un luxe car. El propietari d’un cotxe paga cada any l’assegurança, l’impost de circulació, el manteniment del cotxe i la gasolina. Què són 50€? És més, si algú que té cotxe no pot pagar 50€ l’any, el que ha de fer és vendre’s el cotxe!

– Aquesta proposta arriba alhora que es planteja que els usuaris de bicing paguin més. Em sembla bé que els usuaris paguin per un servei públic sempre que no amenaci la igualtat d’accés de tots els ciutadans. Per un simple criteri de paritat, el cotxe no pot deixar de pagar (que correspon als ciutadans amb un major nivell de benestar), mentre que altres ciutadans se’ls fa pagar més (el bicing l’usa, sobretot, gent jove).

– En darrer lloc, però potser el més important, els cotxes són grans contaminadors de la ciutat. Quan tenim anticicló a la ciutat i els nivells de contaminació atmosfèrica superen els permesos per la UE i la OMS, i el causant són, principalment, els cotxes, per tant, és important i exemplaritzant que tinguin un sobrecàrrec.

El desplaçament per una ciutat (densa i compacta) com Barcelona en cotxe és una actitud de nou ric, una actitud que hem de bandejar.

De la mateixa manera que jo dic: peatges, sí gràcies em semblen una mesura adequada, i com que no entenc els beneficis que en treu la ciutat ni els usuaris que no fem servir ni el cotxe per Barcelona, ni l’àrea verda al barri, jo no vull que treguin el pagament de l’àrea verda. En algun moment es va dir que l’àrea verda servia per ajudar a pagar el servei de bicing, doncs, per a mi, pot seguir així.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El millor MBA: fes-te escolta!

D’entrada vull demanar la comprensió dels amics dels esplais (i l’associacionisme, en general), perquè, encara que parli des de l’escoltisme, s’ho poden sentir totalment seu i ho compartiran, però deixeu-me parlar des de la meva experiència personal, que ha estat a l’escoltisme.

Fa uns dies, el diari Ara publicava l’apunt “L’avantatge xirucaire” en el suplement Mestres, en que un mestre d’escola es preguntava com serien els nous mestres que s’incorporarien i apuntava que si venien de l’escoltisme o l’esplai mostraven més capacitat d’organitzar-se i d’enfrontar-se a una aula plena de nens i nenes. Al cap d’uns dies, comentava la notícia amb un amic (escolta, també) i deia “és que hi ha escoltes a tot arreu”.

Sembla que els escoltes gaudim d’una àurea d’excepcionalitat, i m’agradaria matisar-ho o posar-ho en context. Jo diria que és un procés darwinístic: hi ha molts nens i nenes que passen per l’escoltisme (o l’associacionisme educatiu), alguns acaben sent caps (o monitors) i d’aquests, pocs, acaben estant-hi uns quants anys i assumint responsabilitats. Vaja, un senzill procés de selecció. Per quedar-t’hi, n’has de tenir ganes (d’organitzar, de posar-te davant d’un grup de nens, de fer reunions i dedicar-hi hores), ho has de dur dins, t’ha d’agradar (i força).

Aleshores, si t’agrada, el que tens és un màster intensiu d’hores i hores practicant (organitzant caus, excursions i campaments, posant-te davant del grup de nens i nenes cada setmana, fent reunions amb pares, entitats, ajuntaments, etc.) i, de la forma més natural, fent-ho, acabes incorporant aquelles coses que sentim dir que tan falten:

– el treball en equip,
– l’educació per competències, és a dir, que sàpigues organitzar-te, buscar la informació o referències que necessites, que vagis orientat a buscar solucions, vaja, que t’espavilis per tu mateix,
– la implicació (motivació) en una activitat amb sentit per a un mateix,
– i assumir responsabilitats (de dur nens i nenes a la muntanya).

Quan ho deixes (coses de l’edat), és prou fort per voler trobar altres espais d’implicació a la societat i, sovint, són a la política. A més, el procés és tan intens i les energies que acabes posant són tals que ho dus dins per sempre. La combinació d’ambdós (implicació i sentiment de pertinença) fa que puguis anar trobant persones molt implicades que expliquen que han passat per l’escoltisme.

No sé si hi ha molts escoltes arreu, hi ha els que hi ha, però s’ho creuen amb prou ganes i prou empenta i il·lusió com per fer-se notar. I ara que ho dic,.. ganes, empenta, il·lusió? Amb la crisi econòmica que vivim i els anys que ens pronostiquen, segurament, pot ser un valor molt preuat.

Per això, si tens edat de provar-ho (a mi, ja m’ha passat), fica-t’hi i, si t’agrada, t’enganxaràs. Si ja no tens edat, però busques algú que t’ajudi, pensa que aquí tens les persones amb el millor màster en direcció d’organitzacions que hi ha al mercat (i no costa un euro, només hores, ganes i il·lusió).

Publicat a xarxanet.org

Publicat dins de Uncategorized | 3 comentaris

La culpa (de la crisi) la té el petroli

Aquesta nota de premsa de l’Agència Internacional de l’Energia (de fa uns mesos) llença una alerta que es va repetint continuadament i que em deixa força perplex: l’augment dels preus del petroli amenaça la recuperació econòmica.

Crec que el raonament és senzill. Si augmenta el consum de productes i serveis (i es recupera l’economia), augmenta el consum d’energia i, per tant, el seu preu. L’augment del preu de l’energia fa encarir tots els productes (tot necessita energia), augmenta la inflació i això frena el consum. Si s’encareixen els productes, no els consumim i entrem en crisi.

El nostre sistema econòmic (mundial) depèn absolutament de les energies fòssils (vol dir petroli, gas i carbó en un 80% o més) i com que estem arribant al límit de l’oferta, tenim problemes per cobrir la demanda. Jo crec que ara farem varis cicles de crisi-recuperació repetint el mateix patró (augment del consum, creix el preu de l’energia, els preus dels productes i entrem en crisi) fins que estiguem disposats a canviar el sistema productiu.

Canviar el sistema productiu vol dir:
– desvincular el consum d’energia de l’economia i, per tant, consums d’energia molt menors amb grans millores (i inversions) en l’eficiència (això serà un procés llarg, però ineludible),
– un mix energètic molt més diversificat tendint a fons renovables i molt difoses (el que se’n diu el model internet de l’energia) i
– una economia real de serveis.

No és una qüestió que puguem triar. Com que el consum energètic és creixent en el món i els recursos són limitats (i limitants), el canvi és inevitable. El que podem triar és com fem el canvi: progressivament o per col•lapse. De fet, fa temps que ho sabem i ja estem canviant (i tenim molts bons exemples), només és qüestió d’accelerar alguns processos per no haver-ho de fer a correcuita.

Per tant, el petroli és el culpable o és una justificació per mantenir el mateix model econòmic?

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari