(TSR = PAR) Territoris i persones socialment i ambientalment responsables

Els models que han imperat al món les darreres dues dècades han quedat fortament en entredit amb la crisi. No només el sistema econòmic i financer amb les polítiques liberals que coneixem bé, sinó també un model de societat que s’ha estès arreu del món on prima l’individualisme, la competició i el narcisisme basats en el consum desaforat. No diré que aquest model hagi arribat a la seva fi –prou que m’agradaria veure-ho– però, en bona mesura, s’haurà de revisar.

Malauradament encara perdura el campi qui pugui, el jo miro de sortir-me’n encara que l’altre caigui pel camí, però també hi ha mirades noves, persones que veuen que el sistema no funciona. La crisi té aquestes coses. Per dir-ho d’una altra manera, la crisi ha deixat i deixa cada dia moltes persones fora. I fora vol dir sense feina, amb família per alimentar i deutes i la sensació de caure al buit sense tenir on agafar-se, ni xarxa que t’entomi (la sensació de buit és terrible). Sortosament, la crisi ha fet sortir forces d’on abans no hi eren, ningú vol deixar d’ajudar a un familiar o un amic i mira de donar-li un cop de mà. Però alhora genera una por immensa: “I si em toca a mi? I si caic jo?”. Si ens fem aquestes preguntes, ja estem mirant el món diferent. No estem disposats a deixar caure al del nostre costat, són persones amb nom i cognoms que coneixem bé.

Aquesta conjuntura ens porta a ser mesurats, a consumir amb cautela, a mirar el futur i ens diuen que això és dolent per al sistema. Aleshores descobrim que el sistema no és bo per a nosaltres, per a les persones.

Per això, ens cal un altre sistema i hem de construir xarxes sòlides per bastir-lo. No xarxes efímeres que aturen el cop, sinó espais que construeixen el futur. Espais per construir el model de societat que volem: inclusiva, on qui cau fora pot ser acollit, diversa i responsable, que té cura dels recursos que fa servir i vetlla per no malmetre l’entorn. Això són els territoris socialment responsables.

La crisi és greu i profunda i, malgrat que hem canviat una mica els nostres patrons de consum, no afrontem els reptes ambientals que tenim davant en la seva globalitat. No podem sortir de la crisi proposant que augmentem el consum. El nostre planeta és limitat i hem de canviar el model. Els TSR han de ser espais que tendeixin a l’equilibri ambiental reduint dràsticament els consums d’energia i produint-ne amb fonts renovables, que tinguin baixos consums de materials (consumint molt mesuradament) i el residu arribi a ser zero.

Els territoris socialment responsables són llocs amb una intencionalitat clara i concreta: construir una societat que posi primer les persones i també l’entorn que les acull.

Publicat a xarxanet.org

S’acaba l’àrea verda?

L’Ajuntament de Barcelona s’està plantejant la supressió de l’àrea verda de Barcelona per als veïns (sense multes). Més enllà de la notícia, que no deixa de ser una de tantes que rebem cada dia, em sorprèn perquè no sé veure-hi els beneficis col•lectius. Bé, els obvis, sí: els veïns no pagaran, atenció, 1 euro per setmana. Però jo, potser ingènuament, espero que el govern de la ciutat desenvolupi polítiques amb una visió de ciutat i governi per a tots.

Em sorgeixen alguns dubtes:

– Si l’Ajuntament deixa d’ingressar 600.000€ (això diu el diari) no sembla que perdi una quantitat desaforada del pressupost però, en el context de greu crisi econòmica, no entenc perquè cal renunciar-hi.

– L’aparcament al carrer no deixa de ser un ús privat de la via pública. De la mateixa manera que els bars paguen per tenir una terrassa, em sembla bé que els propietaris dels cotxes paguin per fer servir un tros de carrer.

– També cal entendre que aquest pagament és qüestió quasi simbòlica. Un cost d’1 € a la setmana (52€ a l’any) és mínim (no arriba ni a un cafè). Un cotxe és un luxe car. El propietari d’un cotxe paga cada any l’assegurança, l’impost de circulació, el manteniment del cotxe i la gasolina. Què són 50€? És més, si algú que té cotxe no pot pagar 50€ l’any, el que ha de fer és vendre’s el cotxe!

– Aquesta proposta arriba alhora que es planteja que els usuaris de bicing paguin més. Em sembla bé que els usuaris paguin per un servei públic sempre que no amenaci la igualtat d’accés de tots els ciutadans. Per un simple criteri de paritat, el cotxe no pot deixar de pagar (que correspon als ciutadans amb un major nivell de benestar), mentre que altres ciutadans se’ls fa pagar més (el bicing l’usa, sobretot, gent jove).

– En darrer lloc, però potser el més important, els cotxes són grans contaminadors de la ciutat. Quan tenim anticicló a la ciutat i els nivells de contaminació atmosfèrica superen els permesos per la UE i la OMS, i el causant són, principalment, els cotxes, per tant, és important i exemplaritzant que tinguin un sobrecàrrec.

El desplaçament per una ciutat (densa i compacta) com Barcelona en cotxe és una actitud de nou ric, una actitud que hem de bandejar.

De la mateixa manera que jo dic: peatges, sí gràcies em semblen una mesura adequada, i com que no entenc els beneficis que en treu la ciutat ni els usuaris que no fem servir ni el cotxe per Barcelona, ni l’àrea verda al barri, jo no vull que treguin el pagament de l’àrea verda. En algun moment es va dir que l’àrea verda servia per ajudar a pagar el servei de bicing, doncs, per a mi, pot seguir així.

El millor MBA: fes-te escolta!

D’entrada vull demanar la comprensió dels amics dels esplais (i l’associacionisme, en general), perquè, encara que parli des de l’escoltisme, s’ho poden sentir totalment seu i ho compartiran, però deixeu-me parlar des de la meva experiència personal, que ha estat a l’escoltisme.

Fa uns dies, el diari Ara publicava l’apunt “L’avantatge xirucaire” en el suplement Mestres, en que un mestre d’escola es preguntava com serien els nous mestres que s’incorporarien i apuntava que si venien de l’escoltisme o l’esplai mostraven més capacitat d’organitzar-se i d’enfrontar-se a una aula plena de nens i nenes. Al cap d’uns dies, comentava la notícia amb un amic (escolta, també) i deia “és que hi ha escoltes a tot arreu”.

Sembla que els escoltes gaudim d’una àurea d’excepcionalitat, i m’agradaria matisar-ho o posar-ho en context. Jo diria que és un procés darwinístic: hi ha molts nens i nenes que passen per l’escoltisme (o l’associacionisme educatiu), alguns acaben sent caps (o monitors) i d’aquests, pocs, acaben estant-hi uns quants anys i assumint responsabilitats. Vaja, un senzill procés de selecció. Per quedar-t’hi, n’has de tenir ganes (d’organitzar, de posar-te davant d’un grup de nens, de fer reunions i dedicar-hi hores), ho has de dur dins, t’ha d’agradar (i força).

Aleshores, si t’agrada, el que tens és un màster intensiu d’hores i hores practicant (organitzant caus, excursions i campaments, posant-te davant del grup de nens i nenes cada setmana, fent reunions amb pares, entitats, ajuntaments, etc.) i, de la forma més natural, fent-ho, acabes incorporant aquelles coses que sentim dir que tan falten:

– el treball en equip,
– l’educació per competències, és a dir, que sàpigues organitzar-te, buscar la informació o referències que necessites, que vagis orientat a buscar solucions, vaja, que t’espavilis per tu mateix,
– la implicació (motivació) en una activitat amb sentit per a un mateix,
– i assumir responsabilitats (de dur nens i nenes a la muntanya).

Quan ho deixes (coses de l’edat), és prou fort per voler trobar altres espais d’implicació a la societat i, sovint, són a la política. A més, el procés és tan intens i les energies que acabes posant són tals que ho dus dins per sempre. La combinació d’ambdós (implicació i sentiment de pertinença) fa que puguis anar trobant persones molt implicades que expliquen que han passat per l’escoltisme.

No sé si hi ha molts escoltes arreu, hi ha els que hi ha, però s’ho creuen amb prou ganes i prou empenta i il·lusió com per fer-se notar. I ara que ho dic,.. ganes, empenta, il·lusió? Amb la crisi econòmica que vivim i els anys que ens pronostiquen, segurament, pot ser un valor molt preuat.

Per això, si tens edat de provar-ho (a mi, ja m’ha passat), fica-t’hi i, si t’agrada, t’enganxaràs. Si ja no tens edat, però busques algú que t’ajudi, pensa que aquí tens les persones amb el millor màster en direcció d’organitzacions que hi ha al mercat (i no costa un euro, només hores, ganes i il·lusió).

Publicat a xarxanet.org

La culpa (de la crisi) la té el petroli

Aquesta nota de premsa de l’Agència Internacional de l’Energia (de fa uns mesos) llença una alerta que es va repetint continuadament i que em deixa força perplex: l’augment dels preus del petroli amenaça la recuperació econòmica.

Crec que el raonament és senzill. Si augmenta el consum de productes i serveis (i es recupera l’economia), augmenta el consum d’energia i, per tant, el seu preu. L’augment del preu de l’energia fa encarir tots els productes (tot necessita energia), augmenta la inflació i això frena el consum. Si s’encareixen els productes, no els consumim i entrem en crisi.

El nostre sistema econòmic (mundial) depèn absolutament de les energies fòssils (vol dir petroli, gas i carbó en un 80% o més) i com que estem arribant al límit de l’oferta, tenim problemes per cobrir la demanda. Jo crec que ara farem varis cicles de crisi-recuperació repetint el mateix patró (augment del consum, creix el preu de l’energia, els preus dels productes i entrem en crisi) fins que estiguem disposats a canviar el sistema productiu.

Canviar el sistema productiu vol dir:
– desvincular el consum d’energia de l’economia i, per tant, consums d’energia molt menors amb grans millores (i inversions) en l’eficiència (això serà un procés llarg, però ineludible),
– un mix energètic molt més diversificat tendint a fons renovables i molt difoses (el que se’n diu el model internet de l’energia) i
– una economia real de serveis.

No és una qüestió que puguem triar. Com que el consum energètic és creixent en el món i els recursos són limitats (i limitants), el canvi és inevitable. El que podem triar és com fem el canvi: progressivament o per col•lapse. De fet, fa temps que ho sabem i ja estem canviant (i tenim molts bons exemples), només és qüestió d’accelerar alguns processos per no haver-ho de fer a correcuita.

Per tant, el petroli és el culpable o és una justificació per mantenir el mateix model econòmic?

#tenirprojecte

Reivindico la necessitat de tenir projecte, un full de ruta, un horitzó explícit d’on vas, per això, recomano l’article de’n Ramon Folch, el trobo imprescindible. L’article apunta que:

– Hem perdut el nord perquè ni tantsols fem servir els noms per al que toca. Ho explica molt gràficament: la dreta gestiona, l’esquerra proposa nous horitzons i ens quedat orfes d’horitzons. Gestionem i no mirem al futur, no sabem on volem ser d’aquí a 20 anys, ni que hem de fer ara per arribar-hi.

– Per avançar cal tenir projecte, és a dir, saber on vas, i jo afegeixo: saber-ho a tots nivells: com a persona, en grup (família, escola, treball, amics), com a col•lectiu o país i planetàriament. Tenir un full de ruta vol dir navegar, avançar; gestionar és conservar el que es té, donar voltes al mig de l’oceà.

Comparteixo plenament que el projecte col•lectiu, com a planeta, passa per una nova cultura en la relació amb l’entorn (frugalitat en l’ús de recursos naturals, la fi del tenir com a objectiu de vida). Necessitem un nou pensament col•lectiu i això és revolucionari.

El món és el nostre món? Ens hem d’internacionalitzar

A hores d’ara encara sembla que la crisi no sigui cosa de tots (he de dir que està canviant ràpid). Ho dic perquè mentre l’empresa, el món econòmic i la indústria fa temps que malden per trobar solucions i busquen sortides a tort i a dret, el tercer sector, fins que no li han tocat el crostó de veritat amb la retallada del 2011, ha semblat que no li tocava. No vull dir que no s’hagi fet res, sinó que hi ha una actitud a la defensiva, a mirar d’aguantar el cop, en lloc de llençar-nos a buscar solucions.

Ho dic en un camp molt concret, el món industrial sap que s’ha d’internacionalitzar si vol sobreviure, el tòpic d’“el mercat és el món”. Això ens afecta a tots. El tercer sector no el veig en aquesta sintonia i és simptomàtic que en el 3r Congrés del Tercer Sector Social la presència de projectes internacionals i propostes d’internacionalització fos irrisòria, testimonial.

El potencial és molt important: hi ha coneixement, experiència, capacitat de gestió, i tot això es pot exportar o, dit d’una altra manera, no exportar-ho és llençar un valor. Sovint és senzill, fer uns contactes, traduir una documentació per poder fer una formació o curs de gestió, etc. No podem deixar perdre aquesta oportunitat.

És més, la internacionalització no la podem entendre com una qüestió merament econòmica. Hem de ser al món amb veu pròpia i parlant amb tothom. Les associacions hem de ser capaces de formar part de xarxes internacionals i fer-les créixer, de formar-nos a l’estranger i fer-hi formació, esdevenir referents per la qualitat de feina feta.

Avui els reptes globals es juguen a l’esfera internacional i no podem esperar resoldre’ls només manifestant-nos a la plaça Catalunya. Els drets humans (de les persones) o el canvi climàtic, la regulació del sistema financer o l’abolició de la pena de mort, un model econòmic nou o la regulació dels preus dels aliments són els reptes que haurem de fer front en els propers anys i dècades. Tot això i altres, només es resoldran a l’esfera internacional i nosaltres hem de decidir si som actors o espectadors.

Ara hem de ser en espais internacionals, és un moment especialment intens, en el que està havent-hi molts canvis (només amb el temps i la distància podrem veure la profunditat dels canvis), això vol dir que sorgiran moltes oportunitats, però cal estar molt atent i liderar els canvis per poder ser capdavanters.

Mirant al futur, el 4t Congrés ha de ser un devessall de propostes internacionals i internacionalitzadores.

Publicat a xarxanet.org

Qui ho hauria dit! Les empreses i les associacions poden col•laborar

La crisi econòmica ja porta 3 anys aquí i no marxa. Per això, davant d’aquest tràngol, podem lamentar-nos i enrocar-nos en aquesta situació o empescar-nos-les per tirar noves propostes endavant; i com que hi ha qui aposta per trobar solucions, és engrescador veure què proposen.

Hi ha una mena de pensament implantat que ve a dir “ja ens treuran de la crisi”, i ho raona dient “per tant, aguantem i quan hagi passat el xàfec, ja sortirem; pel camí potser s’hi queden alguns, però no hi podem fer més”. Aquesta manera de procedir ja no serveix, la solució l’hem de construir entre tots. Bé, tots, tots, segurament no hi serem tots però, com a mínim, hem de ser una majoria.

En aquesta línia, la cadena de supermercats Bon Preu, dins de la línia que porta des de fa uns anys, se segueix implicant en disminuir els impactes sobre el medi ambient. Enguany tenen una campanya per deixar d’utilitzar el porexpan. El porexpan és el material de les típiques safates blanques dels productes frescos envasats, i és un producte no biodegradable que es calcula que, si el llencéssim, en 1.000 anys el podríem trobar igual. Es podria reciclar, però cal separar-lo de qualsevol altre material i resulta massa car i complicat. En canvi, si ens fixem en els supermercats veurem que és un material molt utilitzat. Per això, sembla increïble que una empresa d’aquestes característiques s’atreveixi a fer front a l’omnipresent porexpan.

Per a aquesta campanya, a més, l’empresa col·labora amb la Fundació per a la Prevenció de Residus i l’Agència de Residus de Catalunya. Aquí és on em sembla que podem trobar detalls significatius que ens mostren nous camins. Les aliances estratègiques entre organitzacions de diferents sectors són imprescindibles per afrontar els reptes que tenim avui.

Des del món associatiu, podem dir que hi ha moltes empreses que no estan disposades a canviar, però justament és a l’inrevés: hi ha empreses que estan disposades a canviar; és més, en fan un valor afegit. Ara el que necessitem és potenciar i aliar-nos amb els que sí que estan disposats: donar idees (les possibles i les impossibles), imaginar propostes de col·laboració, buscar els punts en comú i desenvolupar-los, provar exemples que ja existeixen, trobar solucions… Aquestes aliances estratègiques fan que canviï de rumb la societat i que les empreses que feien el ronso es vegin empeses a pujar al carro del canvi.

Tenim molt a fer i no hem de perdre de vista que les coses canvien molt de pressa. Les empreses que ara malden per sortir-se’n poden ser les grans empreses del demà (de la mateixa manera que, com hem vist, les grans empreses obstinades a continuar igual, poden caure en un tres i no res).

I la teva associació, amb qui està canviant el món? Què feu concretament? Com ho feu saber a tothom? Tot un repte.

Publicat a xarxanet.org

El món serà un lloc habitable o un desert tòrrid? Com ens l’imaginem?

El món serà un lloc habitable o un desert tòrrid? Com ens l’imaginem?
Necessitem un relat convincent i engrescador que arrossegui la majoria de la societat cap un nou model econòmic

Els moments de canvi són vibrants i apassionants, però en el món canviant, sovint sense rumb, en el que vivim, ens calen visions, idees de futur, que ens permetin veure que anem en la direcció adequada. Sovint ens podem trobar en debats abrandadíssims sobre el preu de l’energia que desapareixen al ritme de les oscil·lacions del preu del barril de petroli en els mercats internacionals o, com el 2008, anem especulant sobre les reserves de cereals sense poder discernir si els preus varien pel tènue equilibri entre l’oferta i la demanda, els efectes dels canvi climàtic o simples maniobres especulatives dels mercats financers. Tots aquests debats tenen expressions locals concretes (la fam, la manca d’electricitat,…), però no trobem les solucions.

Tot i això, no ens manca consciència de la situació social i ambiental del món, perquè les enquestes mostren clarament que la majoria de la ciutadania (del món) sap quina és la situació ambiental (del món) i els canvis necessaris per afrontar aquesta situació, sinó que ens manca acció.
Ens cal una explicació molt clara i precisa de què vol dir un món ambientalment i social sostenible

No es tracta de saber que no anem bé, sinó de saber on anem; perquè la societat no canviarà sinó té una idea clara d’on ha d’anar. Els canvis, en general, fan respecte i, si no hi ha alternatives, encara més. Per tant, ens cal una explicació molt clara i precisa de què vol dir un món ambientalment i social sostenible, però amb concreció, sobretot, al dia a dia de les persones. Què canviarà i com serà?

Si les persones tenen la informació adequada, estan disposades a canviar, però sense aquest imaginari seguim encallats. Solucionar problemes globals, vol dir donar moltes respostes locals.

És més, no ens podem quedar en una explicació clara i precisa, ho hem de veure i poder-ho tocar, per creure’ns-ho; i així donar resposta a la vida diària de les persones, als dubtes més quotidians. Per poder produir el canvi, cal mostrar exemples clars que ja funcionin, que es puguin veure i entendre, perquè això resol els dubtes. Aquí és on tenim una funció clau, tots els qui estem convençuts que hem de construir aquesta transformació: hem de desenvolupar models i fer-los funcionar i explicar-los a tothom. Això vol dir que volem saber com seran les cases on viurem i les hem de veure, entrar-hi, comprovar que s’hi pot viure i entendre que estalviar aigua i tenir un doble circuit (aigües netes i aigües grises), no és res estrany, o que les cases estiguin ben aïllades, dóna confort. Volem saber com ens desplaçarem, perquè si el cotxe ha de deixar de ser la referència, hem de poder pujar en trens o autobusos que funcionen i van a l’hora. Si volem saber com és una roba ambientalment sostenible ens l’hem de poder posar.

De totes maneres, em sembla que la transformació més complicada és en el món econòmic i laboral i entendre que una economia de serveis no ven productes, sinó intangibles. Hem de veure que no vendrem rentadores, sinó un servei de roba neta (les persones no han de ser propietàries d’una rentadora, sinó que la tindran cedida o llogada, de manera que qui ven el servei li interessa que l’aparell, la rentadora, duri molt temps i sigui fiable, i qui el compra, també).

Ara necessitem un relat convincent i engrescador que arrossegui la majoria de la societat cap un nou model econòmic. El model ja el coneixem i el fem servir, en major o menor mesura, arreu del món, és una economia de serveis. Però hem d’ordir una sinèrgia guanyadora de la que ningú en vulgui quedar despenjat. Sense cap mena de dubte cal comptar amb tots actors, les universitats i els centres de recerca han de proveir els continguts, les empreses han d’oferir nous serveis, els publicistes han -com ja fan ara- d’ajudar a explicar la proposta i fer-ne un relat guanyador. Una economia de serveis s’ha de finançar i, a l’hora, és la que millor encaixa amb el món de les finances, perquè les mateixes finances són una economia de serveis. Però, principalment, les persones han de ser el centre d’aquesta economia i les grans beneficiades.

També hi ha unes qüestions ètiques de fons (d’on venen els productes que consumeixo, com han estat produïts i transportats,…) que són importants, però que la majoria de la població desconeix i no té en compte en el seu dia a dia. Les persones volem, en primer lloc, que allò que comprem doni resposta a les nostres necessitats.

L’economia del consum de productes materials està condemnada a desaparèixer en molt menys temps que ens puguem imaginar (de fet, ja és una realitat en molts països) per ser substituïda per una economia de serveis. Una economia de serveis (o també se li ha dit una economia desmaterialitzada) comporta canvis culturals importants on el posseir no té sentit, perquè volem el servei i no el producte que ens el dóna (volem la roba neta, no una rentadora i els mals de caps que ens dóna). Si volem veure la televisió a casa nostra, no necessitem un televisor, sinó algú que ens deixi el millor aparell i quan vulguem canviar pagarem per tenir més qualitat, no per un aparell nou.

Interioritzar la idea de que no volem comprar productes, sinó serveis, no és fàcil, perquè significa un canvi de paradigma. Com explica Lakoff, la imatge que ens construïm de la nostra societat condiciona fortament els projectes que emprenem i les nostres actituds davant de noves propostes. Per això, el món serà el que nosaltres duguem a terme a partir de la imatge col·lectiva que en tinguem. Ara ens cal aquest nou imaginari, aquest relat.

Publicat a sostenible.cat

Si el món és una empresa, està en concurs de creditors

Una presentació que digués una cosa així com que l’empresa Humanitex (nom inventat i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència) ha desenvolupat la seva activitat en base a un capital inicial important. Al llarg de la seva existència, l’empresa ha incrementat aquest capital de forma significativa fins a acumular un immens capital. Les darreres dècades, la centenària empresa ha fet un gir en la seva política empresarial. Els darrers 25 anys, les despeses han superat els beneficis, de manera, que viu dels fons acumulats i, actualment, aquestes despeses superen en un 50% els beneficis.

Quin futur li auguraríem a una empresa similar?

Això és el que ens diu l’Informe del Planeta Viu que acaba de publicar el WWF. La nostra empresa és la Terra i l’avalua amb a dos grans indicadors:

– L’índex de Planeta Viu (el seguiment de l’estat de les poblacions de més de 2000 espècies arreu del planeta) valora el nostre capital com a empresa i diu que ha baixat en un 40% els darrers 40 anys,

– la petjada ecològica que avalua el balanç entre beneficis (el que produeixen els sistemes naturals) i despeses (el nostre consum) i aquest balanç és negatiu des de mitjans dels anys 80 i s’ha anat incrementant any rera any.

En resum, l‘informe conclou que la humanitat està consumint una vegada i mitja els recursos produïts anualment pel planeta.

Quan una empresa queda en bancarrota (l’eufemisme actual és concurs de creditors), tanca i tothom, en millors o pitjors condicions, se’n va a casa seva; però com és tanca el planeta? No, el planeta no el podem tancar, perquè encara no tenim desenvolupada la tecnologia per arribar al planeta Gliese 581g (el primer planeta descobert fora del sistema solar que podria, potencialment, albergar vida com l’entenem a la Terra).

El panorama és prou descoratjador; però tornant a l’economia, a l’empresa, per bé o per mal, coneixem les doctrines a implementar i tenim experiència a aplicar-les (el FMI és un gran expert):

– per una banda, una disminució radical de la despesa pública que delma l’erari públic (recordo que parlem del capital natural), per tant, totes aquelles despeses “socials” que no representen un increment dels beneficis, per exemple, l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle (el transport d’un extrem a l’altre del planeta, la producció amb sistemes no adequats,…), la contaminació de l’aigua, els sòls o l’atmosfera. Tot això, s’ha de tallar radicalment (d’arrel),

– per altra banda, cal potenciar els serveis que donen un valor afegit amb un mínim cost, és a dir, que no necessiten del capital natural, sinó de l’intel·lectual, és a dir, l’educació, la salut, la creativitat (per ser capaços de reinventar-nos).

El plantejament econòmic és el mateix, però amb la diferència que hem d’entendre quin és el capital real que tenim. L’economia (ho he dit altres vegades) és un invent de la humanitat, és una manera d’entendre’ns, és un llenguatge i, com a tal, és intangible. En canvi, el medi natural és el que ens permet viure, el que ens satisfà les nostres necessitats.

Paradoxalment, als països amb una petjada ecològica més elevada, la qualitat ambiental millora; però, senzillament, perquè hem “externalitzat” els nostres costos (en forma d’extracció de recursos o d’absorció de residus) a altres zones del món. Tot plegat construïm un món més desequilibrat.

No és casual que l’informe del Planeta Viu s’hagi publicat ara. Justament es va presentar abans que a Nagoya (Japó) se celebrés la Conferència de Seguiment del Conveni sobre la Biodiversitat i les converses no tenien unes expectatives molt altes. Diríem que està en la línia de les converses ambientals internacionals dels darrers anys, molt bones paraules i molt poca voluntat política. Com explica George Monbiot “els processos passen a una escala més llarga que els cicles polítics” i no es prenen les decisions necessàries. Declaracions vagues sense objectius concrets.

També cal fer un zoom i fer una ullada global per veure què passa quan es presenta un informe d’aquestes característiques i això em suggereix algunes reflexions:

– Quan una empresa ja no s’aguanta per enlloc, tanca; ja no es poden reconduir les coses: no hi ha crèdit, perquè no es pot avalar amb res, no hi ha idees, perquè la situació ha col·lapsat les nostres ments i no hi ha forces, perquè són processos terriblement desgastants; però encara no hem arribat a aquesta situació i és molt important.

– Veure que s’han publicat articles sobre aquest informe a gairebé tots els mitjans escrits (cosa molt diferent de fa quatre anys) és, clarament, un signe de que hi ha coses que canvien (i molt més ràpid del que ens sembla)

– No podem esperar que els polítics ens solucionin els nostres problemes, no poden. Si tots i cadascú de nosaltres no prenem resoludament el rumb de les nostres vides, no podrem canviar-lo.

– Les solucions ja existeixen: les renovables, els trens enlloc dels avions, les bicicletes enlloc dels cotxes,… El mateix informe dóna pistes i planteja solucions (com ara, si la humanitat reduís el consum de carn i làctics un 9%, s’aconseguiria una reducció de la petjada ecològica del 35%, però això serà en un altre article).

Com que no sabem exactament el capital que tenim, no sabem quan es pot acabar; no és immediatament, però tampoc queda molt. Ara podem fer-ho (i m’ha quedat un tancament molt “Yes, we can”).

Publicat a sostenible.cat

Som o no som democràtics?

Els catalans som menys democràtics que a la resta de l’Estat com es feia ressò un diari d’una enquesta del CIS? Ha estat un titular (amb tot el que representen els titulars de diari) que m’ha fet rumiar força. Per a mi, no deixa de ser sorprenent, diria xocant, que la qualitat de la democràcia la mesurem sobre la base d’una enquesta; però encara em desorienta més que no tan sols és menys democràtica que la resta de l’Estat sinó que l’alternativa és una dictadura.

Em sembla que plantejar que un país és més o menys democràtic en funció d’una enquesta és més que qüestionable. D’entrada, em venia la necessitat de veure les dades, d’entendre el plantejament, però m’he sentit caient de quatre grapes en la dinàmica que planteja el titular i ho he deixat.

Com que estic en desacord amb el titular he volgut mirar-m’ho amb distància. D’una banda, no crec en el plantejament que han fet algunes veus que justifiquen aquests resultats perquè realment el que vol la ciutadania és “implicar-se més” i ser partícip de la construcció de la democràcia. Em sembla que qui vol implicar-se més té moltes vies per explorar i provar. Per altra banda, no crec que sigui una febre passatgera. Crec que ens hem de plantejar seriosament resultats d’aquests tipus, perquè no pensar-hi ens deixa en un limbe d’autocomplaença, d’autoemmirallament, que pot ser perillós.

La democràcia és la forma política més col•lectiva i inclusiva que tenim. Si la política és la gestió col•lectiva del bé comú, tota implicació en la construcció del bé comú, d’allò que és de tots, del col•lectiu, és democràcia. Per això, l’associacionisme és una base democràtica del país, perquè tots i cadascú gestionem la nostra vida privada, però en un espai col•lectiu gestionem la vida comuna.

Allò que fem a les associacions (una assemblea, una reunió, un projecte) són eines polítiques i construeixen la democràcia. Per això, quan es dubta de la qualitat democràtica no podem deixar de dir allò que fem i com ho fem i tenir molt en compte les accions amb les quals construïm la nostra democràcia:

1. pensar el futur: fer propostes sense límits a la imaginació i fer-les amb rigor, ben fonamentades, ben argumentades, és més “si no les fem nosaltres, ens les faran els altres” i no necessàriament a favor nostre.
2. difondre i compartir les propostes: les associacions, especialment les de base voluntària, hem de fer un pas endavant per explicar-nos i explicar-nos bé, no cal sortir a les portades de tots els diaris, però és molt important que els mitjans propers, les revistes, les webs, els amics del Facebook, sàpiguen què estem fent i puguin explicar-ho fàcilment (és a dir, ho hagin entès)
3. explicar-les als polítics: els responsables polítics són els gestors del bé comú i cal que coneguin bé les nostres propostes, que no puguin dir que no ho sabien i si ens prenent alguna idea, voldrà dir que anàvem ben encaminats.
4. fer xarxes: construir alternatives i treballar per fer que les propostes esdevinguin realitat, però això només serà possible si teixim complicitats, si compartim i creem propostes col•lectives.

I tot això, és democràcia i la democràcia es construeix cada dia.

Publicat a xarxanet.org