Rio +20: El millor acord possible?

La Conferència de Rio+20 (Rio de Janeiro, 20-22 de juny) va acabar el dimarts 19 quan el plenari, amb tots els representants dels estats, va acceptar el document presentat pel Govern de Brasil. Des d’aquell moment, es va establir un mantra repetit per governs i institucions internacionals: “aquest és el millor acord possible”. El document va esdevenir intocable i no es va tornar a obrir; hauria estat la capsa de Pandora. Si els que havien de negociar no estaven disposats a fer-ho, aleshores era impossible. I els darrers tres dies? O millor, i els 3 dies de la Conferència oficial? Res, o gairebé res: els discursos oficials (una lletania soporífera que perpetua un sistema obsolet), un tènue treball sobre les vies d’implementació de l’acord i molta tranquil·litat.

Normalment, els darrers dies d’una conferència d’aquestes característiques són d’alta intensitat, governades per l’estrés i prenent hores al dia. Rio+20 ha transcorregut amb una tranquil·litat absolutament inusual i irreconeixible en el sistema de les Nacions Unides.

Ja hi haurà temps de fer una anàlisi aprofundida, però podem fer un primer balanç. Qui hi guanya amb aquest acord? El guanyador clar és Brasil que als ulls dels altres països es consolida com un país de primera línia amb un alt nivell diplomàtic. Els agraïments i felicitacions a Brasil no han parat i, en el fons, ha tret les castanyes del foc davant d’una situació bloquejada que molts no sabien com afrontar. La resta dels governs també dormen tranquils.

Hi guanyen les Nacions Unides, com a mínim, per dues raons: no recullen un altre fracàs i guanyen temps per resituar-se (ara falta que l’aprofitin, perquè tenen molta feina). I hi guanyen les institucions internacionals que tenen un mandat, feble, però més clar.

Però, qui hi perd? el diari Le Monde titulava un article: “Guanya Brasil, perd el planeta” i, segurament, és força il·lustratiu. Tots els grups observadors han criticat durament el text, des de les ONG, que l’han titllat d’absolutament insuficient, i els científics, que se senten ignorats, fins a les empreses, que demanen un marc més clar per poder-s’hi implicar, volen (i així ho diuen) més legislació, més regulació. Tot i que una part (petita) de la societat civil diu que el text té un potencial important si se sap implementar.

És ben cert, com es comenta aquí a Rio, que la Declaració de Rio del 1992 tampoc establia objectius concrets i quantificats, però han passat 20 anys i hauríem d’haver millorat els processos de governança (el gran repte pendent). Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, tot i que incomplerts, han mostrat capacitat de pressionar els governs dels estats. Com deia la Directora Executiva del PNUD: ”el que mesurem és el que fem”, és a dir, avancem en la mesura que sabem on anem.

Mirant endavant, haurem de treure tot el profit d’aquest acord (que en té molt) i no deixar de treballar per incloure moltes de les demandes relatives a la implementació de noves polítiques i nous programes.

 

Sergi Rovira, delegat d’Unescocat a Rio +20

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s