El canvi climàtic, segurament, és el paradigma dels reptes globals que ha d’afrontar la humanitat els propers anys i les properes dècades. M’explico. Per al canvi climàtic, les fronteres administratives són inexistents i les polítiques estatals, sense coordinació internacional, perden el sentit. Alhora, tots contribuïm al canvi climàtic amb les nostres emissions (en mesures molt diferents), però individualment no hi podem fer front. Només el podem aturar si tots (o una gran majoria) ens posem d’acord i apliquem les mesures que permeten aturar-lo.
Davant dels efectes que el canvi climàtic tindrà a l’atmosfera, els resultats de la darrera Conferència anual de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic celebrada a Durban (Sud-àfrica) provoquen perplexitat. L’acord de Durban diu que els estats s’han posat d’acord en què han d’arribar a un acord i, si no fos per les conseqüències negatives que tindrà per a milions de persones, seria francament còmic. A més, això no caldrà fer-ho ara, perquè es preveu que el nou marc legal s’ha d’enllestir per al 2015 i que entri en funcionament el 2020. No només no afrontem els reptes actuals, sinó que s’ha pres la decisió de posposar-los una dècada.
L’acord de Durban (se’n diu Plataforma de Durban) no seria massa dolent si fos realment creïble, però no deixa de ser una reiteració de la història. El 2007, a Bali, es va negociar un full de ruta (més concret que l’actual) per elaborar un nou mecanisme legal internacional que havia de subsitituir l’actual Protocol de Kyoto. Aquest acord s’havia d’aprovar el 2009 a Copenhaguen. El resultat d’aquella conferència, com és sabut, va ser desastrós.
Les negociacions sobre el canvi climàtic (com moltes d’altres de l’àmbit internacional) són francament complicades. No només pels múltiples interessos que s’hi mouen, sinó també per les diferents cultures polítiques que s’hi congreguen. Les negociacions comporten una intensa agenda de treball i moltes hores de feina. Tot i això, la magnitud de l’esforç no és una limitació. Avui ningú dubta que cal un acord global i mesures que garanteixin la implementació, però no hi ha líders internacionals disposats a assumir els compromisos que comporten per als seus estats.
Més enllà de la necessitat d’assolir un acord per transformar profundament els nostres sistemes productius i de consum, les negociacions sobre el canvi climàtic tenen un valor afegit perquè redibuixen el joc clàssic d’interessos i equilibris internacionals. Les prioritats en les negociacions climàtiques depenen de la urgència interna de cada estat i això trenca la dinàmica tradicional d’aliances. Deixa de ser una confrontació de rics contra pobres o una política de blocs. Aquestes polaritzacions s’esquincen i sorgeixen noves afinitats. Els petits estats del Pacífic s’allunyen dels interessos de la Xina i l’Índia (els seus aliats tradicionals sota el paraigües del G-77 i parlen amb veu pròpia o s’alien amb la Unió Europea. Per això, les negociacions del canvi climàtic s’han reconegut com les més multilaterals del sistema de les Nacions Unides i són un valor per elles mateixes dins del sistema.
El trencament de l’espai més multilateral, probablement, del context internacional i la seva banalització (posposant 10 anys els acords) fa mal a tot el sistema de les Nacions Unides. Si es deslegitimen els espais multilaterals, els acords s’acaben adoptant en espais menys representatius de la pluralitat del món, menys transparents i menys accessibles.
Si parlem dels reptes globals podem pensar en la pobresa, la fam, l’accés a l’aigua potable i un llarg etcètera, però el canvi climàtic seguirà sent una icona dels efectes indesitjats de la globalització i ens ho recorda periòdicament. El canvi climàtic, de forma tossuda i obstinada, va trucant a la porta de casa nostra a cada estació en forma de sequera o huracà. A més, deixar passar el temps i l’obcecació per negar-lo només juga en contra nostra. En canvi, podem entendre que el canvi climàtic és una oportunitat per rellançar les Nacions Unides com el marc més multilateral on ha de néixer un nou acord i una nova governança del món.
Publicat al bloc d’Unescocat
Sergi Rovira 