Quan l’associacionisme reinventa la protecció ambiental

Guerosos Alt PirineuSi ens demanen que pensem en alguna imatge del medi natural, ens vindran al cap llocs idíl·lics(boscos esponerosos, cales verges, camins coberts de fulles, salts d’aigua, etc) que ens evoquen tot tipus de bons sentiments: tranquil·litat, pau, gaudi. Si tot seguit preguntem qui vetlla per aquests espais, no dubtarem a dir que l’administració gestiona una xarxa d’espais protegits i, per tant, se’n responsabilitza. Conclusió que és plenament certa, … fins a un límit.Què s’ha de protegir? Tot el territori? I si hi ha una alta diversitat d’hàbitats d’alt valor ecològic i naturalístic com a Catalunya? què s’ha de fer?

Hi ha molts indrets de gran bellesa, amb un alt valor natural, que no voldríem que es malmetessin, que, per raons molt diverses, no disposen de cap tipus de protecció formal. Aquests espais, de propietat particular, es poden malmetre o degradar per moltes raons, des d’interessos dels propietaris fins a una gestió inadequada.

D’aquesta situació en neix una iniciativa importada del món anglosaxó i que gaudeix d’un bon recorregut a casa nostra: la custòdia del territori. La protecció de la natura també pot sorgir d’acords entre particulars. La custòdia del territori es materialitza en acords entre associacions (o altres organitzacions de la societat civil) i els propietaris i que a casa nostra s’apleguen a la Xarxa de Custòdia del Territori.

Amb aquests acords, que majoritàriament són iniciativa d’entitats que vetllen per la protecció ambiental, els propietaris es comprometen a preservar els valors naturals i paisatgístics. Per altra banda, les associacions aporten coneixement per a una bona gestió i es fan càrrec de les actuacions que siguin necessàries per a una bona actuació. Ben bé, els que els anglesos en diuen un «win-win», tots hi guanyem. Tot i que realment és un «win-win-win»; perquè, sovint, aquests espais s’habiliten perquè la societat, en general, també en pugui gaudir.

Publicat a xarxanet.org

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un mirall que ens reflecteix

Fotografia d'una fletxa en un carrer - Eduardo - FlickrLa meva organització va bé? Com percebo que la meva organització funciona? Quines referències faig servir per valorar-ho? (i no em refereixo a un reguitzell d’indicadors ben alineats). Des de l’entitat, podem donar un bon servei i veure que hi ha coses que grinyolen. La relació entre la Junta i el cos tècnic es desincronitza, els treballadors no fan “el que haurien de fer”, els usuaris diuen “sí, però…”. A vegades ho plasmem de formes molt diverses i diem: “ No parlem el mateix llenguatge”, “no ens estem entenent”, “no anem alhora”, etc.

A totes les organitzacions hi ha diferents maneres d’entendre-les. De fet, n’hi ha tantes com persones; tot i que no s’expliciti, cadascú té la seva pròpia visió. Tots els membres entenem o interpretem la missió de l’organització d’una manera personal i específica. Això ens porta a que cadascú tenim una idea de com hauria de ser l’organització, què hauria de fer, com hauria de prioritzar. No és tant si la tasca es fa bé o malament, si no, què ha de fer.

Ara, la crisi econòmica genera tensions i aflora dilemes soterrats. Mentre l’organització rutlla, no cal preocupar-se excessivament i tots som més condescendents amb aquelles qüestions que grinyolen o no s’acaben d’ajustar. En el moment que apareixen els conflictes, tots ens aferrem a la pròpia concepció de l’organització i, justament, quan cal prendre decisions més transcendents, sembla que estiguem més allunyats. Tots volem ajudar l’organització i ho fem des de la nostra visió personal de l’organització, per tant, emergeixen propostes diverses, fins i tot, contradictòries i es produeixen col·lisions. Això, en bona mesura, incrementa la tensió i genera més crispació.

Com abordem aquestes discrepàncies? Cadascú veu l’organització des de la seva concepció, i com sé quina visió de l’organització tenen els membres de l’entitat? És difícil fer una diagnosi acurada des de dins de l’organització, la pròpia visió i els filtres que ens posem ens entelen la imatge global i, per això, és bo escoltar persones externes. En aquests casos, tendim a cridar als que “ens coneixen” o a experts, però no deixen de ser massa propers, i hi ha un perill significatiu: es fa difícil posar el dit a la nafra quan ets massa proper. També podem comptar amb ajuts de persones i organitzacions preparats amb tècniques que permeten aflorar les visions, les maneres d’entendre una organització, tot i que, no estem habituats a fer-les servir. Exposar la nostra situació, sovint davant de desconeguts, amb dinàmiques específiques, ens permet saber com se’ns veu, és com posar-nos davant del mirall: ens hi podem veure, tot i que potser no ens hi reconeixem. Tenim el valor de veure’ns en allò que no ens agrada de nosaltres?

Tot el que en treiem, no ho hem de prendre com una veritat absoluta, ni com un atac a l’organització, sinó com el que és: un punt de vista i una informació que podem tenir en consideració. A vegades, apareixen qüestions que sabem i no hem acabat d’encarar, però també sorgeixen visions, que tot i ser més o menys agradables, tenen un gran valor per introduir transformacions reals i en profunditat a la nostra entitat.

Prendre temps i sortir de la immediatesa permet que emergeixin propostes que el dia a dia no ens deixa veure, portes que tenim davant i no veiem, oportunitats inimaginades, però cal ser valents!

Publicat a xarxanet.org

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rio +20: El millor acord possible?

La Conferència de Rio+20 (Rio de Janeiro, 20-22 de juny) va acabar el dimarts 19 quan el plenari, amb tots els representants dels estats, va acceptar el document presentat pel Govern de Brasil. Des d’aquell moment, es va establir un mantra repetit per governs i institucions internacionals: “aquest és el millor acord possible”. El document va esdevenir intocable i no es va tornar a obrir; hauria estat la capsa de Pandora. Si els que havien de negociar no estaven disposats a fer-ho, aleshores era impossible. I els darrers tres dies? O millor, i els 3 dies de la Conferència oficial? Res, o gairebé res: els discursos oficials (una lletania soporífera que perpetua un sistema obsolet), un tènue treball sobre les vies d’implementació de l’acord i molta tranquil·litat.

Normalment, els darrers dies d’una conferència d’aquestes característiques són d’alta intensitat, governades per l’estrés i prenent hores al dia. Rio+20 ha transcorregut amb una tranquil·litat absolutament inusual i irreconeixible en el sistema de les Nacions Unides.

Ja hi haurà temps de fer una anàlisi aprofundida, però podem fer un primer balanç. Qui hi guanya amb aquest acord? El guanyador clar és Brasil que als ulls dels altres països es consolida com un país de primera línia amb un alt nivell diplomàtic. Els agraïments i felicitacions a Brasil no han parat i, en el fons, ha tret les castanyes del foc davant d’una situació bloquejada que molts no sabien com afrontar. La resta dels governs també dormen tranquils.

Hi guanyen les Nacions Unides, com a mínim, per dues raons: no recullen un altre fracàs i guanyen temps per resituar-se (ara falta que l’aprofitin, perquè tenen molta feina). I hi guanyen les institucions internacionals que tenen un mandat, feble, però més clar.

Però, qui hi perd? el diari Le Monde titulava un article: “Guanya Brasil, perd el planeta” i, segurament, és força il·lustratiu. Tots els grups observadors han criticat durament el text, des de les ONG, que l’han titllat d’absolutament insuficient, i els científics, que se senten ignorats, fins a les empreses, que demanen un marc més clar per poder-s’hi implicar, volen (i així ho diuen) més legislació, més regulació. Tot i que una part (petita) de la societat civil diu que el text té un potencial important si se sap implementar.

És ben cert, com es comenta aquí a Rio, que la Declaració de Rio del 1992 tampoc establia objectius concrets i quantificats, però han passat 20 anys i hauríem d’haver millorat els processos de governança (el gran repte pendent). Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, tot i que incomplerts, han mostrat capacitat de pressionar els governs dels estats. Com deia la Directora Executiva del PNUD: ”el que mesurem és el que fem”, és a dir, avancem en la mesura que sabem on anem.

Mirant endavant, haurem de treure tot el profit d’aquest acord (que en té molt) i no deixar de treballar per incloure moltes de les demandes relatives a la implementació de noves polítiques i nous programes.

 

Sergi Rovira, delegat d’Unescocat a Rio +20

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Cap a Rio+20. Què aporta una nova conferència internacional sobre desenvolupament sostenible?

El desembre del 2009, l’Assemblea General de les Nacions Unides va convocar una Conferència Mundial sobre Desenvolupament Sostenible que se celebrarà el juny del 2012 a Rio de Janeiro. Al cap de 20 anys de la històrica Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament (la Cimera de la Terra) i després de 10 anys de la conferència de Johannesburg, Nacions Unides torna a convidar a la comunitat internacional a fer passes fermes per establir una relació duradora amb l’entorn que ens acull.

Si bé al principi, la conferència proposava fer una anàlisi dels resultats dels darrers 20 anys; en la primera reunió preparatòria ja va prendre un caire molt més focalitzat en el futur, treballant els dos grans reptes que ha d’afrontar la sostenibilitat: la integració de l’economia i la governança global dels reptes ambientals de la humanitat.

D’aquestes dues qüestions troncals encara estan per concretar:

– L’economia verda és un concepte nou, que ha calgut definir i emmarcar i fa referència a un model de desenvolupament just, equitatiu i ambientalment sostenible. El document que va elaborar el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) és el que ha servit de referència en el debat, però s’han publicat molt altres informes, especialment informes sectorials.

– La reforma del marc institucional internacional per al desenvolupament sostenible s’ha parlat molt més perquè fa temps que es coneixen les limitacions del propi PNUMA i s’han explorat, repetidament, les alternatives possibles. Tot indica que hi haurà una nova institució responsable del desenvolupament sostenible, però encara resta per concretar quina proposta s’establirà. Tant pot ser una nova agència de medi ambient, un consell dins de les Nacions Unides, com el Consell Econòmic i Social, o el mateix PNUMA amb un nou mandat reforçat.

Poc a poc, aquesta conferència va agafant empenta. Al setembre del 2011, la conferència de les ONG amb relacions amb Nacions Unides (DPI-NGO) va fer un bon document de propostes. A la tardor hi va haver un procés obert de propostes per al primer esborrany, que es va publicar al gener del 2012. El procés ha crescut i a nivell internacional ha agafat força. La documentació es pot trobar a la pàgina web de la Conferència (www.uncsd2012.org) on es pot trobar una gran quantitat de recursos, informes i documentació. Tot apunta que aquesta conferència serà una fita important.

Paral•lelament, el mateix Secretari General de les Nacions Unides, sr. Ban Ki-Moon, va crear un Panel d’Alt Nivell sobre Sostenibilitat Global. A aquest se li va demanar un informe que ha d’ajudar en tot el treball de preparació de la conferència. A més, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, s’ha implicat plenament en la conferència de Rio+20 i ha publicat el seu 5è Global Environment Outlook (GEO-5) Keeping Track: Our changing environment que fa una revisió de les tendències ambientals dels darrers 20 anys.

Moltes institucions, governs i organitzacions s’hi han implicat a fons. També, moltes institucions internacionals i diferents estats han anat fent reunions, conferències i informes que han enriquit el procés. L’economia verda ha pres un lloc central en la indústria, l’agricultura, la gestió dels boscos i dels ecosistemes en general, la gestió de residus, les ciutats, etc. Tots aquests sectors miren d’alinear les seves polítiques amb un nou objectiu.

Algunes organitzacions han estat seguint tot el procés de negociacions. És, especialment, destacable la tasca del International Institute on Sustainable Development (IISD) que, en el seu paper de notari, ha fet un exhaustiu seguiment de totes les reunions (com fa, normalment, de totes les reunions de Nacions Unides relacionades amb qüestions ambientals); així com el Stakeholder Forum que ha fet un intens treball al voltant de les propostes de reforma del marc institucional internacional. Les propostes sobre l’economia verda han estat liderades, sobretot, per la Green Economy Coalition.

Actualment la quantitat d’iniciatives al voltant de la Conferència de Rio+20 és ingent i navegant per l’espai virtual podem trobar tot tipus de propostes i documents. En aquest sentit, és molt remarcable l’organització de la Cimera dels Pobles, una cimera paral•lela que, a l’estil del Fòrum Social Mundial, vol donar a conèixer i coordinar alternatives desenvolupades des de les comunitats de base.

A aquestes alçades, moltes organitzacions s’hi ha abocat i s’hi està treballant molt. El resultat de Rio+20 és força impredictible. Ningú es capaç d’apuntar què en sortirà. Segur que el resultat no serà del gust de tothom i cal veure si permet canviar el rumb de les polítiques de desenvolupament econòmic del món.

Els reptes globals (pobresa, canvi climàtic, exhauriment de recursos, etc.) els hem d’afrontar des d’una esfera global i aquesta conferència aporta la visió global necessària. La creació d’una ciutadania global per fer front a aquests reptes globals es veu reflectida en la quantitat de documents, pàgines web, conferències, seminaris i un llarg etcètera. Ara falta que hi hagi un decisió ferma per assumir els reptes que el món ha d’afrontar i portar a terme les polítiques necessàries.

Publicat a sostenible.cat

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’ambició energètica de Catalunya

L’energia és imprescindible per al funcionament de les nostres societats desenvolupades, però alhora s’està consumint amb desmesura i ineficientment. Al món, l’energia és un bé escàs, i l’ús desaforat d’aquesta genera un futur inestable. En aquest context global, Catalunya és molt sensible a les variacions econòmiques (del preu dels combustibles) i les conseqüències sobre la seguretat (per a garantir-ne l’abastament), perquè és molt dependent de les importacions de fonts energètiques (n’importem més d’un 95%).

Davant les incerteses, les previsions en el camp energètic són qüestions estratègiques de primer ordre. El Govern del nostre país acaba de presentar un nou Pla de l’energia i canvi climàtic a Catalunya (per al període 2012-2020). En aquest pla es treballa en un escenari que podríem qualificar d’amable, el que tots desitjaríem, en el qual fem una transició tranquil·la cap a un model que integri en més mesura les energies renovables i abandonem progressivament les fonts energètiques més contaminants. Malauradament vivim unes contradiccions molt punyents. Vegem-les.

– Per una banda, és important que hi hagi un compromís per a complir els acords europeus (l’anomenat paquet energia i clima), i cal complir-los, però hem d’entendre que aquest objectius són uns mínims que no ens alliberen de la forta dependència de les importacions. Per això, tot i fer molts esforços i assolir els objectius, a mesura que pugin els preus, ens podem trobar en una situació econòmica crítica per haver de pagar els combustibles molt cars.

– Per una altra banda, les inversions per a assolir els objectius del paquet energètic són molt importants (9.000 milions d’euros en el període 2012-2015) i el moment econòmic no hi ajuda gens. La seguretat energètica ens obliga a invertir uns capitals que no tenim. A més, en un escenari en què Catalunya té una sagnia fiscal entre un 8% i un 10%, és molt i molt difícil (per no dir impossible) poder fer les inversions necessàries per a la transició energètica.

Per a fer una bona previsió, Catalunya ha de mirar més enllà, i un exemple d’això és Dinamarca. Aquest país té unes dimensions semblants a Catalunya, amb 5,5 milions d’habitants (per 7,5 a Catalunya) i 43.000 km2 (per 32.000) i un PIB per càpita de 36.000 € dels danesos (per 27.000 € nosaltres). Bé, doncs, Dinamarca s’ha proposat abastir tota la demanda amb energies renovables el 2050 i ha preparat un full de ruta, flexible i adaptable, amb un horitzó concret.

Hem d’assumir que l’energia no és una qüestió merament ambiental o fins i tot econòmica, sinó una qüestió de sobirania. Per això, tot i saber que hi ha dificultats molt significatives en la transició energètica (tant tècniques com econòmiques), com a mínim necessitem un horitzó ambiciós i compromès.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rio+20 a l’Eureka de COMRàdio

El dissabte vam tenir ocasió de parlar una estona llarga (encara que se’ns fa fer curta) sobre la Conferència de Desenvolupament Sostenible (anomenada Rio+20). Aquí pots trobar el podcast

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El tram pendent del Tram

La connexió pendent de les dues xarxes de tramvia de Barcelona és un tema recurrent i, com a mínim, ja l’hem posposat dues vegades (quan es van construir i durant la ja mítica consulta de la reforma de la Diagonal). Podem donar voltes i voltes i en tornarem a parlar el que calgui, però les dues xarxes s’han d’acabar unint. En treurem molt mes profit i no crec que ningú ho dubti. La gran qüestió és com es fa, per on ha de passar la connexió.

 

Sense cap dubte crec que per la Diagonal. Per dues raons: primer, perquè la Diagonal és la via natural, la directa i, segon, perquè la Diagonal demana a crits una reforma, una racionalització, una ordenació, com ho vulgueu dir, i les dues coses s’han d’integrar (el tramvia i la reforma). Una avinguda principal de la ciutat amb cotxes passant per diversos llocs (centrals i laterals), les bicicletes i les persones barrejades, un carril bus que va de tort (mireu-vos la inclinació dels autobusos), vaja, és un desgavell que acumula molt pedaços posats uns sobre els altres.

 

Una reforma de la Diagonal vol dir moltes coses. Cal endreçar i hi ha d’haver espai per a vianants, bicicletes, transport públic i transport privat clar i ben delimitat. També li hem de treure pressió. Hi ha d’haver menys cotxes i el transport públic ha de ser molt més ordenat (ara són un munt de línies passant pel mateix lloc). A més, hem de mirar quins usos li volem donar. Sí, sí, ja sé que és debat llarg i extens, però crec que l’hem fet vàries vegades i ara toca actuar.

 

Una qüestió diferent és si hem de posar un tramvia a l’eixample i jo crec que sí. Podem posar una línia que passi la ciutat de punta a punta per Mallorca i torni per València, treiem les línies de bus que hi passen i tots hi guanyem. Més silenciós, més net, conducció més suau. Això és una altra qüestió i, com que hi ha els estalvis que hi ha, primer una cosa i després l’altra i jo crec que primer és la Diagonal.

 

Ara hem de prendre decisions i executar-les. I no crec en consultes populars per qüestions tan específiques, perquè tots votem en funció dels interessos molt particulars (i ja em perdonareu, però es tergiversa d’una forma lamentable) i algú ha de decidir amb visió global. Amb visió de l’avinguda, de la ciutat i de totes les implicacions que té per les connexions de la ciutat amb les ciutats del voltant, etc. Ep, jo no dic que no es parli i s’escolti la gent, crec que és primordial, però la decisió és política. Sempre hi haurà algú que no hi estarà d’acord i es farà sentir, però cal prendre decisions i són polítiques.

Publicat dins de energia, sostenibilitat, transport | Deixa un comentari