Els estats fallits és un concepte relativament nou que, des que el 2005 quan el Foreign Policy (un think tank nord-americà sobre política internacional) va començar a publicar l’Índex d’Estats Fallits, s’ha anat difonent. Parlar d’estats fallits és un concepte ampli i ambigu que porta a algunes confusions, però, poc a poc, cada cop es fa servir més.
D’alguna manera podríem dir que els estats fallits (EF) són aquells que no tenen una estructura político-administrativa que pugui garantir un funcionament mínim i, tot i així, no acabem de donar una idea del que representen. La wikipèdia els defineix com estats amb un govern que té un control feble del seu territori, però no deixa de ser un concepte confús i polèmic, a més hi ha diverses aproximacions. Potser la manera més entenedora és veure la llista dels països que en formen part, on s’entén que són estats on ningú mana, ningú té la potestat real de prendre decisions. Els EF són llocs on no hi ha serveis bàsics, ni justícia, ni unes forces de seguretat mínimament fiables,… llocs on, en poques paraules, no hi ha garantia de res. El rànquing és francament desencoratjador.
El paradigma i “campió” d’aquest desastre és Somàlia, sumit en una crisi descomunal, sense cap tipus de govern que es pugui fer càrrec de la gestió del país, amb una part funcionant totalment al marge (Puntlàndia), els pirates campant amunt i avall (i els pesquers internacionals pescant on volen), els islamistes organitzant un estat paral·lel i sense cap tipus de gestió dels serveis bàsics del país. El dia a dia dels habitants és un infern.
Els EF no són el resultat d’una conjuntura desfavorable, sinó el resultat de segles de polítiques internacionals injustes. Només cal veure que alguns dels països al capdamunt del rànquing han estat envaïts o tutelats per coalicions internacionals que, sobre el paper, havien d’ajudar a millorar la situació del país, però casos com Iraq, Afganistan o Pakistan, entre d’altres, són exemples fefaents que els resultats disten molt de les bones paraules.
Malauradament, a més, sembla que ser un EF és una malaltia crònica, ja que, amb algunes excepcions, la majoria d’estats que estan en els primers llocs dels rànquing han repetit els darrers anys en posicions similars. Cada estat és un cas diferent, però molts són rics en recursos naturals des de petroli o gas (com Iraq o Sudan) fins a minerals (com la República Democràtica del Congo) o unes terres riques per a la producció agrícola. La seves riqueses no justifiquen la seva posició en aquesta llista. En canvi, aquests països entren en cercles perversos i la degradació social facilita que acabin sent la base de tot tipus d’activitat delictiva, com el comerç d’armes, de drogues o de recursos naturals.
Aquestes situacions, i els pobres resultats de les grans missions mediàtiques per donar-los suport, mostren la necessitat d’establir mecanismes de govern que permetin afrontar aquestes situacions des d’una òptica global a mig i llarg termini, lluny dels interessos dels països que els “ajuden”, quan realment hi ha un interès per a controlar la gestió dels recursos naturals.
Òbviament, en aquests països, la gestió dels recursos naturals i els models de producció són a les antípodes d’un desenvolupament sostenible. Un exemple il·lustratiu és el cas d’Haití que és la meitat d’una illa que comparteix amb la República Dominicana. No es pot dir que no hi hagi hagut govern a Haití, però la gestió ha estat tan nefasta que la degradació ambiental és galopant i, justament, davant d’un desastre com el succeït fa uns mesos la capacitat de resposta i de refer-se és molt inferior.
Estats on l’educació, la sanitat o l’accés a l’aigua potable són una quimera, el medi ambient no és ni una utopia, senzillament és inexistent i això passa en zones de gran riquesa biològica amb recursos de gran valor per a tota la humanitat. Senzillament, el món no es pot permetre tenir zones fallides.
Els estats fallits són fracassos globals que demanen i necessiten respostes globals. Les fronteres no són més que límits que hem inventat la humanitat, i la gestió, molt especialment, l’ambiental ha de ser global. Per això, una bona gestió d’aquests estats és necessària per construir un món sostenible i en pau.
D’entrada, acabar amb els estats fallits és una qüestió de justícia però, a més, no podem permetre’ns d’estar perdent recursos de forma desaforada, senzillament perquè els necessitem. Per això, és responsabilitat de tota la humanitat, de totes les persones, especialment els rics (nosaltres), buscar sortides a aquestes situacions (des del desastre d’Haití o del Pakistan fins a les condicions de vida de RDCongo) amb els recursos i, sobretot, la tecnologia i la formació per poder utilitzar els recursos naturals de forma molt més eficient. Això passa per millorar les condicions de vida de les persones d’aquests països (especialment de les dones), garantir la viabilitat econòmica i l’establiment de models democràtics.
Utòpic? No, senzillament, imprescindible per a tots els que vivim en aquest planeta.
Publicat a sostenible.cat
Sergi Rovira 