D’entrada vull demanar la comprensió dels amics dels esplais (i l’associacionisme, en general), perquè, encara que parli des de l’escoltisme, s’ho poden sentir totalment seu i ho compartiran, però deixeu-me parlar des de la meva experiència personal, que ha estat a l’escoltisme.
Fa uns dies, el diari Ara publicava l’apunt “L’avantatge xirucaire” en el suplement Mestres, en que un mestre d’escola es preguntava com serien els nous mestres que s’incorporarien i apuntava que si venien de l’escoltisme o l’esplai mostraven més capacitat d’organitzar-se i d’enfrontar-se a una aula plena de nens i nenes. Al cap d’uns dies, comentava la notícia amb un amic (escolta, també) i deia “és que hi ha escoltes a tot arreu”.
Sembla que els escoltes gaudim d’una àurea d’excepcionalitat, i m’agradaria matisar-ho o posar-ho en context. Jo diria que és un procés darwinístic: hi ha molts nens i nenes que passen per l’escoltisme (o l’associacionisme educatiu), alguns acaben sent caps (o monitors) i d’aquests, pocs, acaben estant-hi uns quants anys i assumint responsabilitats. Vaja, un senzill procés de selecció. Per quedar-t’hi, n’has de tenir ganes (d’organitzar, de posar-te davant d’un grup de nens, de fer reunions i dedicar-hi hores), ho has de dur dins, t’ha d’agradar (i força).
Aleshores, si t’agrada, el que tens és un màster intensiu d’hores i hores practicant (organitzant caus, excursions i campaments, posant-te davant del grup de nens i nenes cada setmana, fent reunions amb pares, entitats, ajuntaments, etc.) i, de la forma més natural, fent-ho, acabes incorporant aquelles coses que sentim dir que tan falten:
– el treball en equip,
– l’educació per competències, és a dir, que sàpigues organitzar-te, buscar la informació o referències que necessites, que vagis orientat a buscar solucions, vaja, que t’espavilis per tu mateix,
– la implicació (motivació) en una activitat amb sentit per a un mateix,
– i assumir responsabilitats (de dur nens i nenes a la muntanya).
Quan ho deixes (coses de l’edat), és prou fort per voler trobar altres espais d’implicació a la societat i, sovint, són a la política. A més, el procés és tan intens i les energies que acabes posant són tals que ho dus dins per sempre. La combinació d’ambdós (implicació i sentiment de pertinença) fa que puguis anar trobant persones molt implicades que expliquen que han passat per l’escoltisme.
No sé si hi ha molts escoltes arreu, hi ha els que hi ha, però s’ho creuen amb prou ganes i prou empenta i il·lusió com per fer-se notar. I ara que ho dic,.. ganes, empenta, il·lusió? Amb la crisi econòmica que vivim i els anys que ens pronostiquen, segurament, pot ser un valor molt preuat.
Per això, si tens edat de provar-ho (a mi, ja m’ha passat), fica-t’hi i, si t’agrada, t’enganxaràs. Si ja no tens edat, però busques algú que t’ajudi, pensa que aquí tens les persones amb el millor màster en direcció d’organitzacions que hi ha al mercat (i no costa un euro, només hores, ganes i il·lusió).
Publicat a xarxanet.org
Sergi Rovira 
Comparteixo del tot el post. Exercir l’escoltisme com nen/a, cap o en altres responsabilitats és un aprenentatge d’empreneduria, responsabilitat i compromís social que perduren per sempre, sigui quin sigui l’ambit professional al que un es dediqui. D’una forma inconscient arrela una forma de fer i de ser que afortunadament perdura en el temps. Aquest fet dona una especial rellevància a l’educació no formal de la qual les escoles hauríem de prendre nota i possiblement exemple.
Tu ho coneixes bé, Jordi, i crec, a més, que és una experiència personal impressionant.
Hola Sergi,
No recordava o no havia vist encara el teu bloc, i realment m’ha fet il·lusió llegir aquest resum tan clar del que representa l’educació en el lleure en la formació vital, i per tant també professional, de les persones que hi hem passat anys i ens hi hem implicat.
No ho podries resumir millor i crec que és un sentiment i una sensació que tenim un gran contingent de persones que hem estat vinculades o encara ho estan als moviments de lleure, i que crec incideixen fortament en la identitat i caràcter del país.
Sovint amb el meus companys de tota la vida amb qui hem compartit escola i esplai, diem que aquestes són les dues grans escoles de formació que marquen el que fem i com ho fem, encara que sigui en àmbits molt diferents.
A la xarxa a vegades no saps exactament perquè tens bones sensacions amb algunes persones. Aquest és segurament un punt comú que ho explica.